Bahrain. Un país no fet per anar a peu.

Hem aprofitat força aquests dos últims dies a Bahrain. Hem visitat tot el que era visitalble d'una ciutat no gaire turística ni pensada pels turistes de carrer. Ha estat una visita llampec que ha valgut la pena.

El que podem destacar és que és un país pensat per anar en cotxe, ple de vies principal (autopistes) que s'han d'atravessar a la brava si vas a peu. Té alguns forts (castells), recordatoris de l'ocupació portuguesa, i molts malls on anar a passar el dia, suposo que d'aquí uns mesos la calor serà insuportable (ara és genial per passejar, de 20 a 30 graus) i el shopping en espais tancats deu ser de les poques coses que vénen de gust fer.

Contrast des de l'interior del Qal'at al Bahrain

A diferència de molts dels seus famosos països veïns, a Bahrain existeix una àmplia classe mitja, formada principalment, per gent originaria de la mateixa illa. Segurament això està en part induït per la potència econòmica dels seus recursos naturals, que no és la mateixa que en d'altres països del Golf Pèrsic ja que Bahrain és ric en gas però no especialment en petroli. Tot i això, existeix una part de la societat amb un alt nivell de vida i propensió al luxe. De la seva organització social, el més destecat, creiem, que és que importen treballadors de l'Índia, Bangladesh, Thailàndia i Nepal per realitzar les feines menys qualificades i, pel que hem percebut, el tracte que reben és, en ocasions, un pèl despectiu. Però, sincerament, no hi hem estat prou dies per valorar-ho.

Hem visitat la principal mesquita del país, Al'Fateh Mosque. L'edifici no té res d'extraordinari, és molt gran i atractiu a la vista, tot i que només té uns 25 anys. Però el més interessant és que les visites són guiades i les fan voluntaris amb qui pots xerrar sobre l'Islam, preguntar i rebre explicacions. En el nostre cas hem estat vora 3 hores, nosaltres dos sols, parlant amb el Khaled, un noi d'uns 30 anys originari d'El Caire, Egipte, que porta 4 anys treballant a Bahrain com a representant farmacèutic per una firma alemana. Per a nosaltres, que només teníem nocions bàsiques de l'Islam, ha estat una gran experiència, un curs excel·lerat sobre història, actualitat i religió des d'una altre perspectiva. Hem sortit amb la sensació d'haver après força coses noves i havent gaudit d'una llarga i fluïda conversa sobre temes no sempre fàcils de tractar. Com que s'ha fet tard, el Khaled ens ha portat fins a una zona de restaurants moderns però alternatius (evitant el Bahrein colpejat per la moda de les franquícies).

Tercera oració del dia a la Al'Fateh Mosque

Sobre el menjar, podem dir que és el típic país de tradició musulmana, amb kebabs (vedella i xai) i força peix (n'hem probat algun marinat amb llimona força bo). Tot i això, igual que en el cas dels britànics i encara més, estàn molt influenciats per la cuina índia, els plats tikka i les samozes. L'altre faceta gastronòmica a destacar són els dolços. Està ple de botigues on en venen, de tot tipus, des de les botigues impecablement ordenades i amb pinta de cares dels centres comercials, fins a botigues de carrer al Manama Souq. Pels pròxims països potser farem un post cap al final recollint tot allò relatiu al menjar.

Venda de peix al carrer a l'interior de Manama

 

Avui deixem Bahrain. Amb dos dies només hem pogut fer-nos una vaga idea sobre aquest país, però ens ha agradat passar-hi.

Ara direcció Kathmandú, cap a Nepal el país dels Himalaies.

 

Hussein

Ja hem arribat a Bahrain després de quasi 7 hores de vol. Farem una parada de dos dies. Com que havíem de fer escala al Mitjà Orient, val la pena fer-hi una ullada.

Pels freaks del avions deixem foto del Boeing777 de British Airways.

De moment hem vist poca cosa, hem arribat que ja era de nit, però tal i com es queixen els de la F1, la sorra del desert es respira, literalment, en l'aire.

Hem sortit a passejar i sopar algo, amb màniga curta of course. Tot caminant pel centre, una ciutat vella en la que et trobes de tant en tant un edifici ultramodern i molt alt, hem sentit una música que hem associat ràpidament a l'estil de la dels minarets, tot i això, un compàs monòtom que sonava com un cop sec, ens ha fet dubtar.

Hem seguit diferents carrerons intentant trobar d'on venia aquesta música i finalment hem trobat un bon grup de gent, vestida de negre i en una mena de prossessó recitant i marcant el ritme a base de cops amb les mans al pit.

Si no estem equivocats, celebren el Hussein. La setmana passada vaig anar amb dos amics que he fet a Londres, el Saeed i l'Abolfazl, a sopar a un restaurant persa de Kilburn. Just davant del restaurant hi ha la principal mesquita de Londres de la branca de l'Islam que se segueix majoritàriament a l'Iran i em van fer cinc cèntims d'aquesta celebració.

El cas és que conmemoren l' "Ashura", la mort de Hussein fa aproximadament 1.400 anys. Tots els carrers estan engalanats amb pancartes i bandaroles negres i la gent també es vesteix d'aquest color.

Ha estat un bon començament, la veritat que esperavem menys d'aquesta passejada nocturna.

Per cert, gran cartell per anunciar una perruqueria.

Adéu Londres, hola Manama.

Demà és el gran dia.

Demà a mig matí sortim direcció Bahrain (parada tècnica, d'un parell de dies) per seguir cap a Nepal (inici real del viatge).

Aquest cap de setmana ha estat un cap de setmana tranquil, molt més del que esperàvem, pocs nervis i ultimant els darrers detalls. Acomiadar-nos de la gent de Londres, Lídia, Aleix i Georgina (sopar i còctels dissabte i Brunch diumenge) i començar a creure'ns que això ja comença.

Molta il·lusió i ganes, de moment sembla que ho tenim tot més o menys controlat i que el viatge arrencarà tranquil·lament. Ens falta enviar uns quants mails a amics i familiars, pero ho anirem fent durant els pròxims dies.

Adéu Londres, hola Manama.

L'equipatge II. Cargol treu banya.

Doncs res... que aquest matí ens hem decidit a treure les maletes del traster i veure si hi cabien tots els petrecols "imprescindibles" que hem anat ajuntant des de fa dies. Tot i que sempre que hem comprat alguna cosa la mida i el pes eren les dues característiques més importants a tenir en compte, la suma de moltes petites coses de vegades fa un tot massa gran!

La paradeta

Ui! Quants paquetets que tenim! Que si el llençol de seda, que si la mosquitera plegable, que si la motxilleta ultra light, que si el sac de dormir compacte, la tovallola-decathlon, la bossa-ampolla d'aigua, la funda impermeable de la motxilla, l'hamaca de tela de paracaiguda, la corda just in case, l'adaptador internacional, la farmaciola viatgera, el necesser últim model... i si, també les sabates i alguna coseta de roba! Ah! I el banyador per quan arribem a les Marqueses! Totalment imprescindible.

La veritat és que ha valgut la pena haver-se mirat bé això de la mida i el pes de les coses i haver pensat detingudament què cal i què no cal o més ben dit què és allò totalment imprescindible i què és allò que no és absolutament necessari perquè ens ha cabut tot a la maleta sense gens d'esforç i de moment encara ens sobra espai (això no ho volem dir gaire alt).

Les motxilles preparades

I res... que aquí ens teniu amb les motxilles carregades! Amb el pes que portem, que serà més o menys el definitiu, hem ajustat les mil vetes que tenen i ja estan llestes per començar el viatge. S'ha de dir que la motxilla del Pau pesa uns 16,5kg i la meva uns 12kg aproximadament. No sé què en penseu vosaltres però per mi és al·lucinant! Quant devia pesar la meitat del pis de Sant Cugat que em pertocava a mi? No m'atreveixo a dir un número però segur que mooolt més de 12kg!

Auto foto aventurera

Apa amics! Seguim informant!

 

Com triar els destins

Un altre dels temes, que ens han preguntat aquest dies vàries persones, és el de com triar el llocs a trepitjar.

La veritat és que quan vàrem decidir que volíem tirar endavant aquest projecte una de les primeres coses que vàrem fer, per pur impuls, va ser baixar a la botiga Altaïr de Barcelona, comprar un mapa del món ben gran i penjar-lo en una paret de casa. També vàrem comprar uns gomets molt petits de color taronja i uns de verd i ens vàrem deixar unes setmanes, bastantes, per anar marcant en taronja aquells llocs que sempre ens hauria agradat anar.

Mica en mica vàrem anar transformant els punts taronges en verds, un verd significava un destí segur. I d'aquesta manera va anar apareixent, sense voler, la ruta definitiva.

Foto del mapa a la meitat del procés aprox.

Després hi ha la part racional, o pràctica, és a dir no pots anar a tot arreu, amunt i avall sense parar. La gràcia d'aquesta aventura és obrir la ment, agafar-s'ho amb tranquil·litat i viatjar disfrutant i aprenent, així que vàrem mirar d'encadenar les zones que ens feien gràcia de manera que tot quedés dins d'un mateix camí. Per exemple, Japó, que és un país al qual ja fa temps que hi tenim posat l'ull, no ha arribat a ser, ja que ens feia desviar força de la ruta, així que el deixarem per a més endavant. Per aquesta mateixa raó vàrem descartar visitar indrets de l'Àfrica, que també ens haurien agradat.

La veritat és que ens vàrem posar d'acord fàcilment. L'única cosa que teníem clara era que hi ha llocs que difícilment visitaràs si no és durant un viatge com aquest, ja sigui per preu o per distància, així que les illes del Pacífic eren una prioritat, Polinèsia i illa de Pasqua.

Una altra font important d'informació han estat les recomenacions que ens ha fet molta gent a la qual hem explicat el projecte. I encara estem encantats de rebre més recomenacions de llocs, persones i coses a fer en els llocs que visitem. Així que ja sabeu! En tot cas, hi ha hagut dues persones que han viatjat moltíssim i que ens han fet una pila de recomenacions i gràcies a ells hem replantejat algunes parts del viatge, el Xavier Moret (escriptor de noveles de viatge) i el Raül Grangé (que va treballar fent de guia per tot el món).

Amb el Xavi i la Mireia repassant indrets.

 

Òbviament després queda el fet de quadrar les zones que es volen visitar amb els bitllets d'avió, així que per a les zones més complicades de quadrar, com per exemple les illes del Pacífic, teníem altres opcions de viatge, modificacions per si no hi podíem anar, per si no encaixava.

 

Finalment, després de parlar-ho amb l'agència de viatges i veure les diverses opcions, les modificacions importants han estat mínimes i la ruta queda tal i com havíem planejat. Segur que ja l'heu vist però per si de cas, podeu accedir-hi des del menú, clicant Recorregut.

 

L'equipatge I

De les converses que hem anat tenint, molts ens heu preguntat sobre l'equipatge, com l'organitzarem, les maletes, troley? Motxilla? Què portem? Com hem triat la roba...

Així que us explicarem com ho hem fet i pensat, començant en aquest post per les motxiles/maletes, després a mesura que avanci el viatge ja valorarem si hem encertat o no, serà divertit veure com ho veiem al principi i com ho patim en la realitat. La veritat que preparar el tema logístic és entretingut i molt divertit, requereix imaginació i recerca...

La motxilla/maleta és el principal element que ens acompanyarà aquests mesos. Sobre les maletes; la primera cosa que es pot pensar és que una motxilla de muntanya és el més indicat. Però a nosaltres no ens acabava de convèncer, així que vàrem llegir desenes de blogs (hi ha un submón a internet sobre això de fer la volta al món) i vàrem buscar alternatives. Al final hem trobat unes motxilles-troley, de la marca Osprey, el model Sujourn. Una marca americana que no havíem sentit abans de posar-nos en aquest món. De moment sembla que compleixen amb les nostres expectatives!

El millor és que són troley, ideal per a aeroports i ciutats (arrossegar sobre rodes sempre s'agraeix) i que es poden transformar en motxilles de 'muntanya', amb un molt bon sistema de suspensió i ventilació de l'esquena que fa sentir que portes una autèntica motxilla de muntanya. Aquesta casa és especialista en motxilles lleugeres de muntanta. Les nostres, amb tot el sistema, fan al voltant de 3,5 kg, un pes més que raonable i, definitivament, el millor que hem trobat. Altres marques fan motxiles d'aquest tipus, però normalment no són gens còmodes per portar-les a l'esquena i pesen moltíssim.

Aquí les teniu, les nostres companyes de viatge.

Al mateix temps teníem clara una altra cosa, no volíem portar motxilla amb tot d'artilugis penjant i portar a més a més una motxilla auxiliar que no saps on posar. Així que, com podeu veure, les motxilles són estil maleta, tot va a dins, la de la Júlia de 60 litres (calculem que farà uns 14 quilos) i la meva de 80 litres (calcuem uns 18 quilos) i creiem que tenim prou espai.

Òbviament, aquests motxillots, no són la millor opció si vols fer un trequing d'uns dies o sortir a passejar una estona, així que es complementen amb unes motxilles plegables (a l'estil dels impermeables de quan erem petits) són dues motxilles de 26 litres, North Face Verto 26, que ens permetrà aparcar les grans i fer sortides més curtes d'una manera més còmode (creiem que sortides de fins a 6-8 dies sense problemes). Són confortables, resistents i tenen totes les subjeccions necessàries, o això creiem! Però com dèiem, la nostra idea és no portar mai les dues motxiles a la vegada, o una o l'altra.

Les Verto 26, companyes de curta durada.

 

Pel que fa a tot el material i roba que portem a dins de la motxila i com l'hem triat, farem un post més endavant, quan s'apropi la sortida i així podrem explicar exactament tot el que empaquetarem. En tot cas, no us preocupeu, ja ho tenim tot apunt i creiem que anem bé d'espai...

 

Acomiadar-se

Ja tornem a ser a Londres. Ara sí, amb la sensació d'haver començat la ruta. D'aquí 18 dies deixarem Londres direcció Bahrain i començarem a girar.

Aquests últims dies han estat molt atrafagats.

Hem estat una setmana a Sant Cugat per acabar de tancar les coses que teníem pendents, assegurances, vacunes, visats i un llarg etcètera. Però el més important, ens hem acomiadat de molts amics i familiars que no veurem durant força mesos. I també de la ciutat, del centre, dels seus bars, el ZumZum on hem passat moltes estones l'últim any i els racons on solem anar a passejar.

Els dinars, sopars i visites per acomiadar-se de la família han estat una constant i no hem parat, gràcies a tots.

Amb els amics ens hem anat veient, ha estat perfecte, però el sopar d'acomiadament del dimarts passat on vareu venir molts de vosaltres va ser genial. Us trobarem a faltar.

 

 

Preparant la barbecue al jardi.

La Júlia amb la seva fillola, la Berta. La Sílvia, la Mireia i la Míriam.

Ara que ja tornem a estar instal·lats a Londres, tenim la sensació d'haver començat el viatge, ja ho tenim tot apunt i esperem contents el 26 de novembre per començar a agafar distància i trepitjar llocs desconeguts.

 

El nostre primer Halloween.

Nomès perquè veieu que adaptats que estem al medi... preparant-nos per anar a la festa de Hallowen de l'escola! Preu total de la disdressa 4 pounds! Perquè després diguin que la vida a Londres és cara! Això si, els horaris mereixen un comentari a part... qui es creu que qualsevol festa pugui començar a les set de la tarda? La veritat és que nosaltres hi hem anat a les vuit tocades com a acte de rebel·lia catalana!

                         
                                           A punt d'arrencar el vol a la cuina de casa.