dijous, 27 de desembre del 2012

Nadal a Delhi. Sant Esteve a Agra.

Com començar aquest post sense fer menció a les més de 18 hores que hem hagut de passar al tren abans d'arribar aquí? Unes quatre hores i mitja de retard, estem batent rècords. La primera idea era passar aquí una nit, fer una ullada ràpida a la ciutat i agafar un altre tren cap a Agra. Però crec que ja hem dit que aquí les coses no van com tu vols sinó com ells volen que vagin. El suposat destí final del nostre tren era New Delhi Station, a 400m caminant de l'hotel que havíem reservat, avisats que aquesta és una ciutat de bojos i que s'ha d'estar preparat per tot. Però algú ha decidit que finalment fos alguna altra estació de Delhi allà on hem arribat. S'ha de tenir clar que, a part de poder ser considerats uns turistes idiotes, que no dic que no, i que l'anglès sigui llengua oficial a la Índia, la majoria dels cartells estan en hindú i aquesta llengua no té un alfabet comprensible per a nosaltres. Així que hem donat per fet que per fi havíem arribat a New Delhi Station i que no era necessari agafar un tuc tuc per anar a l'hotel perquè caminant hi arribaríem. Doncs no! Despés de fer unes quantes voltes al mapa ens hem adonat que, o la ciutat havia canviat molt en molt poc o no èrem al lloc on crèiem ser. Però de cop apareix davant de nosaltres un edifici modern, net, amb cartells ben grans on posa clarament que està prohibit escopir. Si! Ja ho deia la guia: Delhi té metro. Per 18R et porta a l'estació que tu vulguis, després d'haver passat per un escàner, tan tu com les maletes. A dins està prohibit fer fotos o filmar i la gent sembla que parli més fluixet. Nomès són 12 parades fins al Main Bazar, el carrer on està el nostre hotel. A la sortida un equip de televió ens fa una entrevista sobre la nostra experiència al metro. N'estan realment molt orgullosos del seu nou metro, però és que és per estar-ho!

Foto furtiva al metro.

Descarreguem les maletes i ens adonem que no hem menjat en tot el dia res més que bosses de patates de gustos extranys que hem comprat als venedors del tren! Tenim gana i el Gunther vol celebrar el Christma's Eve. Així que anem cap a la Connaught Place i busquem un lloc ben xulo per sopar. Entrem al Embassy, un restaurant amb una elegància decadent, una barreja entre allò anglés i allò indi. Sopem diferent tipus de kebabs, nans i parathas i acabem amb un còcktel d'un color taronja difícil de definir.

Brindant pel Nadal 2.012

El 25 de desembre fum, fum, fum. Ens llevem tranquil·lament, sense presses, sense despertador. La majoria de gent aquí no són de costums gaire matiners. Així que nosaltres ens adaptem al seu ritme. Pugem a la terrasseta de l'hotel i ens trobem tot de nois guarnint-la de Nadal. Esmorzem mentre esperem el noi de la bogaderia amb tota la nostra roba. Ahir ens va dir que a les 10 la tindríem llesta i són les 11 i a recepció ens diuen que ja està venint. Aprofitem per intentar comprar el bitllet de tren per demà anar a Agra no gaire d'hora del matí i acabem amb un bitllet de bus per les 6:00am. Cap a quarts d'una arriba la nostra roba i podem marxar a fer un tomb. Arribem amb tuc tuc a Old Delhi i visitem la mesquita Jama Masjid i pugem en un dels seus minarets per intentar veure alguna cosa de la ciutat entre l'espessa boira que fa dies que ens acompanya. Després ens perdem (en el sentit literal de la paraula) pels carrers del voltant intentant trobar el bazar de les espècies i el carrer dels menjars on pretenem dinar-sopar alguna cosa. Ens atrevim amb una paradeta de carrer on demanem amb senyals el que volem perquè no entenen l'anglès i acabem amb un plat amb diferents verdures estofades que competeixen entre elles a veure quina és més picant. Si la nostra panxa resisteix aquest àpat podrem dir que ja està a proba de tot.

Des del minaret
Preparant-nos per entrar a la mesquita
La vida al carrer de Delhi

Comença a fer-se fosc i la idea és arribar fins el Red Fort i veure l'espectacle de llums i sons on expliquen la història de Delhi. Així que comprem els bitllets i entrem. De cop sembla que ens haguem convertit en estrelles de Bolliwood i tot de grups de joves ens demanen fer-se fotos amb nosaltres! L'espectacle de llums no val gaire la pena i fa un fred que gela però la visita al monument i la companyia ha estat entretinguda. Demà: el Taj Mahal.

Pot semblar una estació de tren però és un restaurant on hem sopat

Finalment, els bitllets de bus que tenim per Agra resulten ser alguna cosa més que uns bitllets de bus. De cop ens trobem enmig d'un viatge organitzat a les princials atraccions turístiques d'Agra per a la gent de la capital que vol conèixer el país. Aconseguim escapar del tour pagant unes quantes rúpies al conductor perquè ens obri el maleter i recuperar les bosses mentre el bus fa una parada en una botiga des d'on es pot veure el mini Taj Mahal. Agafem el primer tuc tuc que passa direcció la porta sud del Taj Mahal, el de veritat? Des de la terrassa de l'hotel tenim la primera visió del mausoleu. El primer que he de dir és que sempre m'he l'havia imaginat diferent. Ni més gran ni més petit, senzillament sempre me l'havia imaginat sota un sol de mil dimonis i resulta que ara l'he mig d'intuir a través d'una espessa boira i enlloc de portar samarreta de tirants i pantalons curts anem amb jaqueta i bufanda. Com sempre, la Índia es supera a si mateixa i ens ofereix una cosa diferent a l'esperada.

El fort d'Agra


Aquí tanquen a les cinc de la tarda i sembla que la cosa promet així que deixem l'esperada visita per demà al matí i anem a sopar alguna cosa en alguna terrassa amb vistes.

I per fi, després d'un esmorzar al bar més típic de la porta sud i amb els shoe covers a la mà i poca cosa més perquè està absolutament prohibit gairebé tot, entrem. Avui torna a ser un dia gris, a estones sembla que plovisqueja i tot, així que no podem dir que haguem entrat i ens haguem trobat amb una imatge de postal del Taj Mahal. És més, a les primeres fotos que fem gairebé no es distingeix l'edifici. Però de mica en mica anem acostumant els ulls, o el cel es va obrint o simplement deixem volar la nostra imaginació i ens trobem davant d'una autèntica meravella. Realment han valgut la pena les hores de bus fins aquí.

El Taj Mahal entre la boira
Passejant entre la boira
Dins del recinte no hi ha cap circuit marcat, ni cap dels nois que s'ofereix com a guia ens acaba de fer el pes, així que simplement anem passejant fins que arribem a entrar a dins del mausoleu, allà on hi ha enterrada la dona culpable de fer embogir un rei amb la seva mort fins el punt de fer construir un dels edificis més famosos del món.

Ens veiem a Jaipur!

Festival de la papaya a l'habitació de l'hotel. A vegades va bé deixar descansar la panxa de la cuina índia.



dilluns, 24 de desembre del 2012

Índia...

No cal fer literatura barata sobre aquest país perquè ja se n'ha fet molta i ja se n'han dit moltes coses, molt bones o molt dolentes. Perquè, coneixeu algú que hagi estat en aquest país i en tingui una opinió neutra? No ho sé, com aquell que va a Portugal o a Alemanya... Nosaltres veníem avisats de casa. Ja sabíem que era un país que no ens deixaria indiferents: o t'enamora o fas mitja volta tan bon punt trepitges el primer carrer.
Vam entrar a l'Índia a peu. Si, si, a peu. Amb la motxilla carregada a l'esquena i el passaport a la mà. Va ser una entrada triomfal. El primer cop que entravem a un país caminant. Entre indis i nepalesos tenen les portes obertes i, per tant, no érem els únics peatons entre aquell enrenou de camions, ni els únics que anàvem carregats com unes mules. Pero si que erem els únics que no sabíem d'on ens vindria el primer pal.

A peu cap a l'Índia


Després de canviar les rúpies nepaleses per índies vam poder pujar en un bus, gràcies a l'assessorament totalment desinteressat de mitja població masculina, amb destí Gorakphur. El suposat bus ens havia de portar a lloc en dues hores, potser en van ser quatre. Aquí les parades no existeixen i el bus et deixa allà on tu li dius (que en un primer moment pot semblar un valor afegit però que acaba fent-se interminable!) i, com no, recull a qualsevol que passi pel camí. És molt curiós veure com el noi de la porta va amb mig cos a fora intentant convèncer a la potencial clientela.

Passejant entre gent enfeinada


Arribats a Gorakphur el bon home del bus se'ns enfada perquè no li volem pagar 30R per les maletes! Però quina barra! I els sacs de patates, les bicicletes i altres trastos que la gent carrega, no tenen luggage charge? En fi... que vist el panorama aquí, comprem els bitllets del tren cap a Varanasi per marxar el més aviat millor d'aquesta ciutat on les rates se't passegen entre les cames mentre intentes dinar alguna cosa en l'únic lloc que recomana la Lonely Planet. I mentre fem temps per pujar al tren (10:30pm) fent una birra d'amagat al fons d'un bar i, quedant demostrat d'aquesta manera que les desgràcies uneixen, apareix un holandès preguntant si sabem algun lloc acceptable per dormir o quin és el nostre pla per aquesta nit. Nosaltres, que ara ja fa dos dies que som tres, ens acopanya un belga que està viatjant durant dos anys, li recomanem que compri els bitllets pel tren cap a Varanasi i així anem tots junts. Així que acabem sent cinc (a l'holandès l'acompanya una holandesa).


Punt de trobada a Gorakphur

A dins del tren la cosa no pinta del tot malament. Estem a la sleeper class, és a dir, un dels vagons que estan plens de lliteres, sacs de patates, gent amb mantes lligades pel cap, indis amb mòbils amb la música a tota pastilla i nens cridant i corrent amunt i avall. Però tenim un llit per a cadasú, no es pot fumar ni escopir dins del vagó i tenim la nostra bossa amb nosaltres; és a dir: tenim sac de dormir. Perquè això és una cosa amb la que, com a mímim jo, no hi comptava: a la Índia a l'hivern hi fa fred.
La Júlia preparada per dormir


Arrenca el tren ben puntual i de seguida ens instal·lem a les lliteres. L'hora suposada d'arribar són les 4:40am però ja ens han dit que una mica de retard sempre és normal. Total que acabem arribant cap a les 7:00am a la ciutat del Ganges. A l'estació, mig morts de son, rossegant algunes galetes que encara ens queden i arrossegant les bosses, fem el recompte: hi som els cinc. Aleshores és quant ens surten els amics de sota les pedres. Si us plau! Total que ens deixem endur per la marea, agafem un taxi dels anys 50 on hi aconsegueixen encabir totes les bosses i 7 persones (hi ha dos conductors) i ens porten cap a un hotel net, barat, cèntric i amb jardí. Aquestes són totes les dades que tenim. Esperem que estigui bé perquè cap dels cinc ens hem volgut deixar endur per la primera impresió de la Índia que hem tingut a Goktaphur. Creiem que no seria just perquè és una ciutat petita, no turística i que a partir d'ara podrem començar a formar-nos una opinió amb més base del país.

7 al taxi cap a l'hotel



Després d'una dutxa les coses sempre es veuen de manera diferent i aquest hotel té aigua calenta, bé, la nostra habitació, la Vanessa, el Jos i el Gunther no poden dir el mateix. Decidim començar amb les aventures índies i sortir a l'exterior nosaltres sols. Anem directes al Ganges, que està molt a prop del nostre hotel. Allà veiem per primer cop es ghats. Simplement impressionant. Això, en el seu moment, havia de ser una preciositat. És monumental. És tota una vora del riu construïda. Són escales que et porten dins de l'aigua. I l'aigua del Ganges és pura i sagrada! Això de sagrada jo no ho discuteixo però pura... jo no en faria un glop. Anem passejant sense pressa i deixem que la gent se'ns vagi apropant oferint-nos serveis diversos: una volta en vaixell, un massatge a les mans, henna, visitar la seva botiga, una mica de haxís... i entre vaques, ovelles, cabres, micos, gossos, rates i esquirols arribem a la primera zona dels crematoris. Els indis són un gent ben curiosa, des del nostre punt de vista. S'ofenen perquè quan et demanen la teva direcció de casa a l'hotel la troben massa curta o bé perquè preguntes si hi ha aigua calenta a l'habitació però no tenen cap problema a deixar-te passejar entre les fogueres on hi cremen els seus morts i et deixen preguntar tot allò que vulguis. L'única cosa que et demanen: no pictures please madame.

Així són tots els carrers de Varanasi.



El nostre primer dia a Varanasi es resumeix en poca cosa més: un bon dinar i un bon sopar i cap al llit. La nostra idea és agafar un tren demà cap a Agra. Però aquí aprens que una cosa és el que tu tens en ment i l'altra el que aquest país et deixa fer. No hi ha manera humana de comprar els bitllets de tren per la web. Al cap de tres hores intentant-t'ho un noi ens diu que no és possible fer-ho i pagar amb una targeta no índia. Ok, ho acceptem. Decidim comprar els bitllets a través d'aquest noi que, casualment és venedor de bitllets de tren. Però no hi ha bitllets per demà a Agra. N'hi ha a Delhi i ell decideix que això és molt millor per a nosaltres perquè el tren té aire condicionat! Espero que tingui calefacció també! Amb els bitllets sota el braç decidim fer una altra volta per la ciutat i caminem sense rumb pels seus carrerons. Sense voler-ho ens tornem a trobar als ghats i allà el Cristoforo, un noi indi que segons ens diu ell és famós a Itàlia. Ens fa una explicació (sense demanar res a canvi) sobre un altre crematori que hem trobat. El més gran de la ciutat. Aquí no s'hi cremen ni les dones embarassades, perquè el fill no nascut és massa pur; ni els morts perquè una cobra els ha mossegat, perquè el verí faria enfadar els déus; ni els leprosos, perquè podrien contaminar l'aire ni la gent religiosa, ni els menors de deu anys. I tu dius... què se'n fa d'aquesta gent? Doncs se'ls lliga una pedra al peu i cap al riu! No està permés que les dones assisteixin a les cremacions perquè es veu que un cop una dona es va llençar a la foguera del seu marit desesperada perquè no sabia que faria ella sola amb totes les criatures. Així que aquí nomès s'hi veuen homes. I els homes no ploren perquè si les dones els veièssin plorar elles encara plorarien més. El Cristoforo també ens explica que les zones dels crematoris tenen propietari i que aquest té uns treballadors que colen cada dia les cendres buscant l'or que duien les persones cremades: arracades, collarets, anells, dents... i les cendres: al riu. I el bany: al riu. I la bogada: al riu. Es pot dir, sense por a equivocar-se, que el Ganges és el centre de les seves vides. Ah! també hem aprés que un enterrament d'aquest tipus està entre les 300 i les 500R.

Passejant pels Ghats

Passejant pels Ghats

Observant el Ganges des d'un ghat

El cricket a tot arreu, també als ghats.

La nostra ofrena (amb el Gunther) al Ganges

Arribem a l'hotel cansats de tanta caminada i amb pudor de fum. Hem d'empaquetar totes les coses perquè demà marxem cap a la capital! Aquí ens separem. El Gunther i nosaltres anem cap a Delhi, la Vanessa i el Jos han decidit que ja en tenen prou i agafen un avió cap a unes illes paradisíaques que, suposadament, pertànyen aquest mateix país.




El cel de Varanasi ple d'estels.



Els nens indis sempre somrients. Com vàrem llegir no fa gaire els nens indis són alegres però no necessàriament feliços