Des de l'hivern de Sud Amèrica ens queden molt lluny els dies de calor de la Polinèsia, però els recordem molt bé!
dijous, 29 d’agost del 2013
Polinèsia en 50 segons
Des de l'hivern de Sud Amèrica ens queden molt lluny els dies de calor de la Polinèsia, però els recordem molt bé!
dimecres, 28 d’agost del 2013
El camí de l'Inca
L'aventura va començar el divendres a les 5:30 del matí quan el guia ens va venir a buscar a l'hotel. La motxilla a l'esquena carregada amb un parell de samarretes de recanvi i el sac de dormir. Tota la resta era totalment prescindible, tenint en compte que haviem de carregar-la nosaltres durant quatre dies a uns quants metres d'alçada.
Els components de l'expedició èrem nosaltres dos i una família de Como; el Massimo, la Simona i la Camila (molt simpàtics i mestres perfectes per refrescar el nostre italià), una parella de francesos; el Damian i la Marie i un anglès; el Jonty, professor d'art i viatger a estones lliures. També ens acompanyaven el Virgilio i el Rubén, els nostres guies i pont entre les nostres demandes i els cuiners/portejadors que de castellà ni idea. Encara que sembli increïble encara hi ha gent al món que sembla haver esquivat l'efecte 'conquistador'.
Un trosset del camí.
El primer dia va transcórrer amb total normalitat, llevat d'algunes gotes que ens van fer desplegar l'impermeable de colors que haviem comprat per 5 soles a la Plaza de Armas de Cusco. El segon dia va ser quan la cosa va començar a posar-se realment interessant. No només perquè haviem de passar pel Pas de la Dona Morta (nom molt esperançador) a més de 4.200 metres sinó per la meteorologia.
El nostre cuiner a la seva cuina.
Quina casualitat que mai encara ningú havia vist nevar al camí! I nosaltres a la primera i sembla que haguem anat a passejar pels Alps! La cosa va començar amb una pluja torrencial que es convertí en neu a mida que anàvem pujant i deixant l'alè pel camí. Just dalt del pas el vent va començar a bufar amb força i la neu que queia es glaçava a les escales de pedra de l'inca...
Pas de la Dona Morta. 4.215 metres.
Un cop al campament, el cuiner ens diu que no hi ha prou gas com per eixugar la roba de tothom, així que acotem el cap i acceptem l'inevitable: anirem xops tot el que queda de camí. El millor de tot és que segons ell algú de nosaltres és el culpable de tot això: massa pecats ha vingut a purificar! Ens encanta la combinació de cristianisme amb la religió inca o de les forces de la natura, el resultat és més que curiós.
Vistes desde dins de la tenda. Mitjons últim model.
Després de tota la nit plovent, ens llevem de no gaire bona gana i ens cobrim amb tots els plàstics que trobem per intentar suportar l'aigua millor que el dia anterior. Però el tercer dia més que a la pluja o a la neu, el dediquem a la boira. Gràcies a aquesta, ens perdem algunes de les millors vistes d'aquestes valls. Però no perdem l'esperança, segur que demà veurem el sol brillar a través de la Porta del Sol, punt d'entrada al Machu Picchu.
Explicacions sobre ruïnes invisibles entre la boira.
El dia D ens llevem a les 3:30, el control no l'obren fins les 5:30 però diguem que l'organització no és el fort d'aquesta gent i si o si haurem d'esperar més d'una hora en la foscor total davant de l'accés a l'últim tram del camí. I aquelles coses de la vida, que hem dormit a 2.700 metres, la ciutat de Machu Picchu està a 2.400, però el camí només fa que pujada. I vinga escales de l'Inca! Segons el Rubén és la última proba que hem de superar els seus 'champions'...
Pujant escales de l'Inca...
A punt de creuar la Porta del Sol!
Finalment arribem a la Porta del Sol i se'ns passen tots els mals. Allà el tenim. Just a temps perquè el sol hi arribi. La pluja, la neu, el vent i el fred han valgut la pena. I a més a més, després de la sessió fotogràfica de rigor ens adonem que ara és quan ve la baixada! Què més el pot demanar? Bé, potser una dutxa d'aigua calenta no aniria malament.
P.D. Pel camí han mort la càmera de fer fotos i el mòbil del Pau, el Jonty ens ha promès fotos, però de moment us posem aquelles que hem pogut rescatar de la targeta de la càmera i del meu mòbil.
Agafem l'últim tren cap a Cusco. Derrotats!
diumenge, 25 d’agost del 2013
El Titikaka pels dos costats.
divendres, 23 d’agost del 2013
La Paz
El millor que pots fer quan arribes a al poble d'Uyuni és agafar un bus i fugir cap a qualsevol altre lloc. En el nostre cas el destí va ser La Paz. Vam arribar a la ciutat més coneguda de Bolívia, que no pas la capital (és Sucre, jo tampoc ho sabia) a les sis del matí, sense lloc on caure morts, o més ben dit, sense lloc on dutxar-nos, i ja començava a fer falta...
Les primeres cholitas que veiem són d'Uyuni.
Al cap d'unes hores i d'una dutxa rejuvenidora, no sé si per l'aigua calenta o per les enrampades gratuïtes que reps sota el raig d'aigua de les dutxes elèctriques d'aquest país, tocava sortir a passejar per La Paz.
Cholas descansant a la plaça Murillo.
Per començar: Mercado de las Brujas, carrer Sagarnaga avall i fins la plaça de la catedral de San Francisco, punt més baix de la vall on està situada La Paz. A partir d'aquí altre cop cap amunt cap al carrer Comercio, plaça Murillo (la seva plaça Sant Jaume, seu del govern i de l'ajuntament) i carrer Jaén; un carrer ple de cases colonials repintades de colors on hi ha una pila de petits museus més o menys interessants.
Interior d'urna casa colonial. Espectacular!
Més o menys adaptats a l'alçada, que no del tot, encara esbufeguem nomès de canviar la maleta de lloc, decidim entrar en una de les moltes agències de turisme de la ciutat per contractar una visita guiada a les ruïnes de Tiwanako. Els tiwanako van ser una civilització anterior als inques que van poblar l'altiplà bolivià durante uns 3.000 anys. Encara no se sap ben bé perquè va desaparèixer pels volts del 1.200 d.C., just a temps perquè els inques incorporessin al seu imperi també aquestes terres tot just uns 100 o 200 anys abans de l'arribada dels conqueridors.
Monolit d'inspiració rapanui?
Liquidada la part cultural decidim que ha arribat l'hora de descarregar l'adrenalina acumulada aquests darrers mesos i també fer una mica de rabieta al Marc que ja ens ha abandonat. Així que tornem a entrar en una agència de turisme i aquest cop en sortim amb un voucher per una baixada en bici per la Carretera de la Muerte. De la mort perquè en els seus millors anys hi morien unes 400 persones. Últimament només algun guiri despistat, i ja en van divuit. La samarreta amb el lema 'I'm a death road survivor, what about you?' que no ens la van voler donar fins a la tornada...
A centímetres del precipici!
Podem dir que hem sobreviscut!
A La Paz hi vam estar un dia més, un dia de descans, poca activitat i restaurant guiri amb wifi... De tant en quant ve de gust. Següent parada: Copacabana. El llac Titicaca ens espera!
El president de l'Estat Plurinacional de Bolívia.
Ei! Que gairebé m'he n'oblido! L'últim dia a La Paz vam veure l'Evo! El vam tenir a mig metre. Tothom que opini el que vulgui però així, cara a cara, se'l veu molt bona persona.
Comiat express de Marc a La Paz!