dijous, 29 d’agost del 2013

Polinèsia en 50 segons

Encara que anem amb força retard, continuem amb els vídeos del viatge.
Des de l'hivern de Sud Amèrica ens queden molt lluny els dies de calor de la Polinèsia, però els recordem molt bé!
1-Avioneta a les Marqueses. 2-Pesant cocos a Nuku Hiva. 3-Hiva'Oa entre tikis. 4-En 4x4 per Hiva'Oa. 5-En barca per Tahuata. 6-Submarinisme a Rangiroa. 7-Sobrevolant l'atol·ló de Rangi. 8-En bici per Tikehau. 9- Banyant-nos entre taurons a Tikehau. 10-Posta de sol a Manihi. V-El nostre motu a Manihi.

dimecres, 28 d’agost del 2013

El camí de l'Inca


L'aventura va començar el divendres a les 5:30 del matí quan el guia ens va venir a buscar a l'hotel. La motxilla a l'esquena carregada amb un parell de samarretes de recanvi i el sac de dormir. Tota la resta era totalment prescindible, tenint en compte que haviem de carregar-la nosaltres durant quatre dies a uns quants metres d'alçada.

Mitja hora de cua i passem el control d'entrada!

Els components de l'expedició èrem nosaltres dos i una família de Como; el Massimo, la Simona i la Camila (molt simpàtics i mestres perfectes per refrescar el nostre italià), una parella de francesos; el Damian i la Marie i un anglès; el Jonty, professor d'art i viatger a estones lliures. També ens acompanyaven el Virgilio i el Rubén, els nostres guies i pont entre les nostres demandes i els cuiners/portejadors que de castellà ni idea. Encara que sembli increïble encara hi ha gent al món que sembla haver esquivat l'efecte 'conquistador'.

Foto de família abans de començar a caminar.

Un trosset del camí.


El primer dia va transcórrer amb total normalitat, llevat d'algunes gotes que ens van fer desplegar l'impermeable de colors que haviem comprat per 5 soles a la Plaza de Armas de Cusco. El segon dia va ser quan la cosa va començar a posar-se realment interessant. No només perquè haviem de passar pel Pas de la Dona Morta (nom molt esperançador) a més de 4.200 metres sinó per la meteorologia.

Cauen les primeres gotes...

El nostre cuiner a la seva cuina.


Quina casualitat que mai encara ningú havia vist nevar al camí! I nosaltres a la primera i sembla que haguem anat a passejar pels Alps! La cosa va començar amb una pluja torrencial que es convertí en neu a mida que anàvem pujant i deixant l'alè pel camí. Just dalt del pas el vent va començar a bufar amb força i la neu que queia es glaçava a les escales de pedra de l'inca...

Pas de la Dona Morta. 4.215 metres.


Un cop al campament, el cuiner ens diu que no hi ha prou gas com per eixugar la roba de tothom, així que acotem el cap i acceptem l'inevitable: anirem xops tot el que queda de camí. El millor de tot és que segons ell algú de nosaltres és el culpable de tot això: massa pecats ha vingut a purificar! Ens encanta la combinació de cristianisme amb la religió inca o de les forces de la natura, el resultat és més que curiós.

Escampall després de la pluja...

Vistes desde dins de la tenda. Mitjons últim model.


Després de tota la nit plovent, ens llevem de no gaire bona gana i ens cobrim amb tots els plàstics que trobem per intentar suportar l'aigua millor que el dia anterior. Però el tercer dia més que a la pluja o a la neu, el dediquem a la boira. Gràcies a aquesta, ens perdem algunes de les millors vistes d'aquestes valls. Però no perdem l'esperança, segur que demà veurem el sol brillar a través de la Porta del Sol, punt d'entrada al Machu Picchu.

Explicacions sobre ruïnes invisibles entre la boira.


El dia D ens llevem a les 3:30, el control no l'obren fins les 5:30 però diguem que l'organització no és el fort d'aquesta gent i si o si haurem d'esperar més d'una hora en la foscor total davant de l'accés a l'últim tram del camí. I aquelles coses de la vida, que hem dormit a 2.700 metres, la ciutat de Machu Picchu està a 2.400, però el camí només fa que pujada. I vinga escales de l'Inca! Segons el Rubén és la última proba que hem de superar els seus 'champions'...

Baixant escales de l'Inca...

Pujant escales de l'Inca...

A punt de creuar la Porta del Sol!


Finalment arribem a la Porta del Sol i se'ns passen tots els mals. Allà el tenim. Just a temps perquè el sol hi arribi. La pluja, la neu, el vent i el fred han valgut la pena. I a més a més, després de la sessió fotogràfica de rigor ens adonem que ara és quan ve la baixada! Què més el pot demanar? Bé, potser una dutxa d'aigua calenta no aniria malament.

Aquí el tenim! Amb el Wayna Picchu al darrere.
Saludant els únics habitants permanents de Machu Picchu.
El Temple del Sol dins la ciutat de Machu Picchu.
Vistes des del Jardí Botànic de Machu Picchu.

P.D. Pel camí han mort la càmera de fer fotos i el mòbil del Pau, el Jonty ens ha promès fotos, però de moment us posem aquelles que hem pogut rescatar de la targeta de la càmera i del meu mòbil.

 

Agafem l'últim tren cap a Cusco. Derrotats!

 

diumenge, 25 d’agost del 2013

El Titikaka pels dos costats.

Passant la tarda a la vora del llac.

Després d'unes quantes hores de bus arribem a Copacabana (la boliviana, no la brasilenya) i ens plantem davant d'una de les Set Meravelles Naturals del Món, o del llac navegable més alt del món, o sigui: el Mamacocha, altrament conegut com a Titikaka.
Posta de sol al Titikaka.
Part nord de l'Illa del Sol.

Arribar aquí ens fa doble il·lusió, per una banda pel llac en si i, per l'altra, perquè ens trobarem amb la Núria i el Christian que vénen directament desde Cochabamba, on hi estan passant uns dies amb la família del Christian.
Passejant entre ruïnes preinques.
Amb el Titikaka al fons.

Amb ells agafem una barqueta que ens duu llac endins fins l'Illa del Sol. L'hora i mitja navegant per aquest llac de 8.540 km quadrats (el que vindria a ser la dimensió de Puerto Rico) ens proporciona unes vistes immillorables de l'entorn. Passem a tocar de l'Illa de la Lluna, al fons els Andes nevats amb l'Illampu i el Wainapotosí... De postal. Després d'una passejada i de la visita a unes ruïnes anteriors a la civilització inka que hi ha a l'Illa del Sol, rebem una espècie de bateig per part del guia i ens indica on comença la nostra caminada cap el sud de l'illa, allà on la barqueta ens vindrà a recollir.
Canviant energia a la pedra del puma (Titikaka).
Bateig amb aigua del llac.

La caminada transcorre a uns 4.000 metres d'alçada, però segons la noia que ens ha venut els bitllets del vaixell, no hem de patir perquè no té desnivell... Altre cop hem caigut en el típic error de creure tot allò que ens diuen. La caminada es converteix en un calvari, el segon de la Núria i el Christian, que fa uns dies es va llevar a les 4 de la matinada per anar al de la Verge Maria a Cochabamba. Però s'ha de dir que un cop ets al port, assegudet al teu vaixell, després d'haver sobreviscut al pendent de les escales de l'inka, t'adones que l'esforç ha valgut la pena i que les fotos que te n'endús són espectaculars.
A mitja caminada.
Parada tècnica per dinar.

Un cop a terra ferma els nostres camins tornen a separar-se. La Núria i el Christian continuen cap el 'Salar de Uyuni' i nosaltres canviem Bolívia per Perú. Com que ningú ens ha sabut dir quina part del llac és més bonica hem decidit que visitarem les dues.
Les cholitas de les illes Uro.
Preparant un vaixell de totora a la moderna.

La visita a la part peruana del llac la centrem en les illes d'Uros. Unes illes artificials fetes amb totora per la gent uro desde fa uns 700 anys. Per molt que ens diguin que aquesta gent viu de la pesca, està clar que la seva principal font d'ingressos som els turistes i que, si bé és cert que entre ells mantenen l'aymarà con a primera llengua, sembla que ho facin més per mantenir un cert punt d'exotisme que no pas per altre cosa.
Xerrant amb una cholita.
Dalt d'urna illa flotant.

De totes maneres, aquí, el Pau fa realitat el seu somni de remar una barca de totora i, nomès per això la visita ja ha valgut la pena.
Illes de totora.
Per fi remant una barca de totora.

divendres, 23 d’agost del 2013

La Paz

El millor que pots fer quan arribes a al poble d'Uyuni és agafar un bus i fugir cap a qualsevol altre lloc. En el nostre cas el destí va ser La Paz. Vam arribar a la ciutat més coneguda de Bolívia, que no pas la capital (és Sucre, jo tampoc ho sabia) a les sis del matí, sense lloc on caure morts, o més ben dit, sense lloc on dutxar-nos, i ja començava a fer falta...

Les primeres cholitas que veiem són d'Uyuni.

 

Al cap d'unes hores i d'una dutxa rejuvenidora, no sé si per l'aigua calenta o per les enrampades gratuïtes que reps sota el raig d'aigua de les dutxes elèctriques d'aquest país, tocava sortir a passejar per La Paz.

Vista parcial de la ciutat de La Paz.
Aquests són igual a tot arreu!

Cholas descansant a la plaça Murillo.


Per començar: Mercado de las Brujas, carrer Sagarnaga avall i fins la plaça de la catedral de San Francisco, punt més baix de la vall on està situada La Paz. A partir d'aquí altre cop cap amunt cap al carrer Comercio, plaça Murillo (la seva plaça Sant Jaume, seu del govern i de l'ajuntament) i carrer Jaén; un carrer ple de cases colonials repintades de colors on hi ha una pila de petits museus més o menys interessants.

Catedral de San Francisco.
Passejant per La Paz.
Evo presidente.

Interior d'urna casa colonial. Espectacular!


Més o menys adaptats a l'alçada, que no del tot, encara esbufeguem nomès de canviar la maleta de lloc, decidim entrar en una de les moltes agències de turisme de la ciutat per contractar una visita guiada a les ruïnes de Tiwanako. Els tiwanako van ser una civilització anterior als inques que van poblar l'altiplà bolivià durante uns 3.000 anys. Encara no se sap ben bé perquè va desaparèixer pels volts del 1.200 d.C., just a temps perquè els inques incorporessin al seu imperi també aquestes terres tot just uns 100 o 200 anys abans de l'arribada dels conqueridors.

El Leo, el nostre Indiana Jones a Tiwanako.
La Porta del Sol.
Cares que representen les diferents tribus del món.

Monolit d'inspiració rapanui?

 

Liquidada la part cultural decidim que ha arribat l'hora de descarregar l'adrenalina acumulada aquests darrers mesos i també fer una mica de rabieta al Marc que ja ens ha abandonat. Així que tornem a entrar en una agència de turisme i aquest cop en sortim amb un voucher per una baixada en bici per la Carretera de la Muerte. De la mort perquè en els seus millors anys hi morien unes 400 persones. Últimament només algun guiri despistat, i ja en van divuit. La samarreta amb el lema 'I'm a death road survivor, what about you?' que no ens la van voler donar fins a la tornada...

Amb l'Amira, preparats pel descens.
Rebent indicacions de l'Israel, el nostre guia.
Una pujada a 3.500 metres no és gens fàcil!

A centímetres del precipici!

Podem dir que hem sobreviscut!


A La Paz hi vam estar un dia més, un dia de descans, poca activitat i restaurant guiri amb wifi... De tant en quant ve de gust. Següent parada: Copacabana. El llac Titicaca ens espera!

El president de l'Estat Plurinacional de Bolívia.

Ei! Que gairebé m'he n'oblido! L'últim dia a La Paz vam veure l'Evo! El vam tenir a mig metre. Tothom que opini el que vulgui però així, cara a cara, se'l veu molt bona persona.

Comiat express de Marc a La Paz!