Les Tuamotus des d'un flotador rosa.

Deixem enrere els volcans de les illes Marqueses i agafem una altra avioneta cap les Tuamotus. Toca fer canvi de vestuari, deixem les botes de muntanya i agafem el banyador i... el flotador rosa que per fi hem comprat a Tahití!

El Pau des del flotador rosa.

La platja de Feo a Tikehau encarada a l'oceà.

 

La primera parada ha estat Rangiroa, Rangi pels polinesis. Aquest és l'atol·ló més gran de la Polinèsia i el segon més gran del món. Tot i això només té uns 3.000 habitants concentrats en uns 12km de terra ferma on hi ha l'aeroport.

Passejant per la pista de l'aeroport a Tikehau.

Comprant peix acabat de pescar a Rangiroa.

 

La principal activitat de la gent d'aquest atol·ló és descansar a l'hombra dels pocs arbres que hi ha, produir perles negres i fer una mica de submarinisme. Així que ha estat fàcil adaptar-se, però com que només teníem tres dies ens hem hagut de repartir la feina. Així, mentre el Pau s'ha dedicat al diving, ara ja és Cmas One Star, jo aprenia tots els secrets de la tècnica centenària japonesa que fan servir en aquesta illa per produir perles negres. Les tardes les dedicàvem a l'hamaca o a banyar-nos en les aigües tranquil·les del llac.

Escoltant el primer briefing del Frank.

Primera capbussada.

Preparant les famoses perles negres de Tahití.

 

 

Uns dels millors moments del dia, però, era quan ens reuníem amb els veïns del B&B per esmorzar, dinar o sopar. Una parella d'austríacs (el George i la Caterina) que havien empaquetat la casa per dedicar-se a veure món durant un any. El Lance i la Danielle, ell de Sud Àfrica i ella suïssa que dedicaven uns quants dies al submarinisme abans de dirigir-se cap a Nova Zelanda, intentar trobar feina i instal·lar-se allà. Però els que ens van marcar a tots i van passar a ser l'exemple a seguir, tot i nomès haver estat junts un dia, van ser una parella de flamencs d'uns 50 anys que era la quarta vegada que s'agafaven un any sabàtic i es dedicaven a viatjar.

Llargues sobre taules després de sopar.

 

Però tot el que és bo s'acaba, i el que és dolent també, per sort! I vam haver de deixar Rangi i els nostres amics i anar cap a Tikehau, on som ara. Tikehau és molt més petit que Rangiroa, uns 400 habitants, 4 esglésies de cultes diferents, una botigueta i una boulangerie, on, els diumenges, hi fan un pa de coco excepcional. Ah! També té una roulotte amb tots els plats a 1000 francs.

Assaborint el pa de coco de la Fèlix Boulangerie.

 

 

El que no té és caixer automàtic, ni banc. I nosaltres nomès tenim uns 40.000 francs a la butxaca, una petita fortuna a gairebé tots els països on hem estat fins ara, però res si tenim en compte els preus polinesis. Ja veurem com ens ho fem per sortir d'aquí amb una mica de dignitat. De moment anem amb kayak, bicicleta, fem snorkel i jo em deixo emportar per la corrent del llac sobre el meu flotador rosa, fúxia, mentre miro les palmeres de la costa, les d'una banda i les de l'altra, perquè, no hem d'oblidar, que un atol·ló és un donut de corall amb un llac turquesa al mig.

Veieu les tres 'coses' de la foto?

Tauró de la taca negre a l'aleta (traducció literal del nom en anglès).

Algunes de les moltes bestioles que neden en aquestes aigües.