Ha arribat el moment de posar-se el jersei. Passejarem entre 'redwoods' o arbres gegants. Segons el diccionari d'anglès nosaltres n'hauriem de dir 'sequoies', però aquests gegants no són els mateixos que vam veure al Secuoia National Park, d'acord, si que hi tenen una retirada, però iguals, iguals, no són.
'Shutdown' dels wc.
Quan arribem a la porta del parc ens trobem amb el centre d'informació amb la persiana avall i un grup de turistes davant d'un cartell que informa del tancament del parc. Motiu: la situació en que es troba el govern. Doncs molt bé, ens quedem sense el mapa gratis però també ens estalvien de pagar entrada.
Rebuda al Redwood National Park.
Poc afecta aquesta situació a la nostra visita, el que anem a veure ja hi era molt abans de construir la caseta del guarda parcs. Comencem amb una passejada entre arbres que ronden els setanta metres i que no abracen menys de quatre persones. Ens movem pràcticament sols pel mig d'aquest bosc i això fa que que l'experiència valgui encara més la pena. A més a més, tot i ser mig matí, el sol encara no ha pogut escolar-se pels foraders que deixen les fulles dels arbres i la llum és impressionant.
Continuem avançant per la carretera que travessa el parc i anem a parar a la caminada del 'Big Tree'. Més gran encara? Doncs si. Parlem d'un arbre d'uns 1.500 anys d'edat, més de noranta metres d'alt i sis de diàmetre, uns vint de perímetre. El millor de tot és que els cinc minuts de caminet fins l'arbre són per un a via asfaltada on ens creuem amb algunes persones que arrosseguen un caminador i fins i tot un assegut en una cadira de rodes, no perquè no pugui caminar... Sense comentaris.
El Big Tree no hi cap sencer a la foto!
El dia següent canviem els 'redwood' de Califòrnia per les dunes d'Oregon. No acabem de veure clar que hi pugui haver un parc de 40 milles de llarg ple de dunes saharianes quan s'ha passat la nit plovent i sortim del motel amb jaqueta, ja veurem amb què ens trobem.
No ho sembla però és el parc de les dunes!
El que trobem és un altre parc tancat, sense guardes. Així que entrem sense fer gaire soroll i ens plantem a la part alta d'una duna de sorra que mira al mar. Tot i les bones vistes no ens donem per satisfets i anem a buscar un altre raconet. Així que fem marxa enrere i ens trobem amb una carretera tancada. Decidim que rere aquella tanca hi ha d'haver alguna cosa interessant, aparquem al cotxe al voral i ens posem a caminar.
Contemplant el paisatge.
Aquí si que no hi ha ningú més que nosaltres. És fàcil de veure perquè estrenem les dunes per on caminem. Si, són dunes saharianes que s'alcen entre el mar i la muntanya. Bosc, duna, arbustos i mar. Una combinació que encara mai haviem vist.
Quin cansament pujar i baixar tantes dunes!
Ja podeu riure ,dons les vacances estan a punt de acabar. Disfruteu el maxim, salut.
ResponElimina