Cap el nord entre foques i ovelles.

Ja a l'Illa Nord fem memòria dels últims dies a l'Illa Sud i el que ens ve primer al cap són la quantitat de foques que hem vist. Al principi seguíem al peu de la lletra els fulletons que anavem agafant de les oficines d'informació, però de seguida vam aprendre que el més fàcil era baixar del cotxe en qualsevol raconet de la carretera i senzillament mirar cap a la costa. Així que vam llençar els fulletons i vam anar a la nostra. Motiu pel qual aquest escrit no serà gaire acurat amb els noms dels llocs perquè... els noms dels llocs també estaven en aquests fulletons...

El riu de les foques o Ohau waterfall.

El que ens faltava per veure... Foques al bosc!

Una de les moltes platges plenes de foques cridaneres...

 

Els últims dies per aquesta illa hem passat per Dunedin, més que per la ciutat en si, una altra ciutat novazelandesa sense cap gràcia, per la Península d'Otago i els seus animalons. Vam omplir el dipòsit de benzina, vam pujar al cotxe vam deixar enrere els carrers de Dunedin. Gran decepció la nostra quan vam adonar-nos que havies de formar part d'un tour organitzat per poder apropar-te als diminuts pingüins blaus de Nova Zelanda. Tot i així vam disfrutar veient els enormes albatros, mig penjats d'una passarel·la sobre l'oceà molt a prop de l'única colònia a terra ferma del món d'aquests enormes ocellots marins.

Tres metres d'ocellot!

Abans de la visita a la fàbrica de xocolata Cadbury de Dunedin.

Després de la visita... Les xocolatines van ser premis per saber les respostes!

 

Camí cap a Christchurch vam descobrir el poble d'Oamaru. Uns quants edificis neoclàssics de finals del XIX, tots dels mateixos tres arquitectes, fan del poblet una parada obligada per tot turista. Però la veritat és que el que més ens va agradar del poble va ser el magatzem de llana i el senyor amb peto de feina que ens va deixar entrar a fer-hi una volta. Tanta ovelleta a Nova Zelanda i encara no haviem vist quin profit en treien!

Passejant per Oamaru.

Comprovant les diferents qualitats de la llana.

Moeraki Boulders.

Elephant Rocks.

 

 

Desprès d'haver-nos trobat amb l'Helena i el Juanjo per tercera vegada (una simpàtica parella de Lloret de Mar) al pàrquing del supermercat on els quatre haviem anat a omplir el revost, vam continuar cap a Christchurch. Ens havíen dit que el centre de la ciutat encara estava tancat després del terratrèmol però no ens imaginavem res en concret. La veritat és que va ser molt impressionant quan passejavem entre solars buits i ens vam adonar que estàvem a dues passes del centre i no enmig d'una zona industrial. I de cop ens trobem un STOP. És a dir una tanca amb un gran STOP que t'obligava a canviar la ruta guiri que ens recomanava la Lonely Planet del 2.010 que l'Andreu tan amablement ens havia enviat. Vam marxar de la ciutat una mica trasbalsats. Com pot ser que en un país absolutament desenvolupat caigui mitja ciutat a terra per un terratrèmol en ple segle XXI, morin gairebé 200 persones i dos anys més tard encara estigui absolutament tot el centre tancat, edificis abandonats, solars buits i piles de runa per tot arreu?

A dues passes del centre de Christchurch.

Rere els contenidors el que queda del teatre principal.

El que queda de la catedral de Christchurch.

 

Nosaltres vam continuar la nostra ruta cap al nord per la costa Est i vam parar a dormir a Kouraki. Vam aparcar la Súper Herois just davant del mar i l'endemà al matí les balenes van venir a despertar-nos, vam passar una estona contemplant-les entre surfers matiners, era diumenge.

Diumenge, matí de surf.

Vinyes grogues vora el mar.

Ovelles per tot arreu. També sota els ceps!

 
I ferry de nou cap a l'illa nord...