A casa d'en Neruda.

Aterrem a Santiago i nomès recollir la maleta en treiem la jaqueta. Torna a ser hivern! Mentre de Sant Cugat ens envien fotos dels preparatius de la festa major, nosaltres sortim a passejar amb guants i bufanda... Resulta molt extrany. Sembla que ens moguem en mòns paral·lels.

Els Andes nevats des de Santiago de Xile.

Impressionants! Te'ls trobes a qualsevol cantonada.

Mercat de fruita del diumenge de Santiago.

 

De moment ens deixem guiar per l'Allan, un professor australià jubilat que es dedica a viatjar i que hem conegut a la pensió de Hanga Roa. Comprem unes garrapinyades per escalfar-nos i agafem el bus. Després el metro. Tot i ser de nit la primera impressió de Santiago és la d'una ciutat plenament desenvolupada. S'agraeix arribar a un aeroport i que hi hagi un bus amb un preu fixat i no haver-te de barallar amb taxistes que, per un viatge de cinc minuts, et volen cobrar una fortuna.

 

Els 'trolebus' de Valparaiso.

 

Ens acomiaden de l'Allan a la Plaza de los Hèroes (si, aquí els noms sonen molt castizos) i arribem caminant a la pensió on ens rep un surfista californià que ens fa cinc cèntims del lloc. Acabem el dia sopant una pizza en un local que podria perfectament estar a Barcelona. Ens sentim còmodes aquí i, un fet que gairebé ja no recordàvem, Internet és gratis i va súper ràpid!

La Sebastiana. Casa de Pablo Neruda a Valparaiso.

 

Després d'un somni reparador sota dues mantes i un edredó, aquí es veu que les llars de foc estan prohibides i no sabem ben bé què passa amb la calefacció, ens disposem a visitar la capital. Grans avingudes, enormes edificis ministerials, els jutjats, la Borsa... Però res que ens faci recomanar la ciutat en especial. Així que l'endemà agafem les bosses i anem cap a Valparaiso, Vapo pels amics. Una hora i mitja en un bus de luxe, o semicama com diu el bitllet i arribem a una ciutat de cases de colorins que puja i baixa per diferents cerros que pots pujar/baixar utilitzant els ascensors que hi ha per 100 pesitos. Passegem per carrerons, comprem alfajores i badem a diferents miradors fins que ens trobem altre cop amb l'Allan. Un personatge curiós que sempre ve de gust saludar. Aprofita els seus últims dies abans de tornar cap a casa.

 

Cases de colors als cerros de Valpo.

Una de les moltes mixetes peludes de Valparaiso.

Dalt d'un cerro. Cases de colors, botigues d'artesans i cafeteries.

Baixant a peu pel carrer Ferrari, el de La Sebastiana.

 

De Valpo a Viña del Mar, ciutat de vacances de molts santiagueños, hi ha 15 minuts en un metro que deu fer poc que han estrenat, així que anem a passar un dia allà. Però plou tant que més que visitar la ciutat i els jardins i platges que l'han feta famosa, passem el dia dins d'un centre comercial on el Pau fa un canvi de look.

Aprofitant el poc sol de Viña del Mar.

Mirant les onades del Pacífic.

 

Quan decidim que ja ha arribat el moment de començar la nostra ruta cap a la Patagònia és quan ens adonem que el que separa Argentina de Xile són, ni més ni menys, que els Andes i es veu que la pluja d'aquí han estat unes bones nevades al Paso de los Libertadores o Cristo Redentor, el que preferiu. Així que no podem fer altra cosa que esperar que obrin el pas, cosa que no sap ningú quan passarà o canviar de ruta. En un primer moment ens decidim per l'opcio A, esperar, però després d'un parell de dies canviem d'estratègia. Opció B: canviar de ruta. Baixarem a Bariloche per Xile. Deixem Mendoza per un altre cop.