Entrada al Parc Nacional.
Deixem la capital i marxem cap a la sierra de Còrdoba. A Ushuaia el Pablo, el guia del parc natural, ens havia marcat tots els llocs a visitar de la seva província. Muntanyes, valls, pobles que semblen europeus on encara s'hi parla alemnay o italià... Llocs on comprar salame... Com sempre, vam haver d'escollir, no teniem temps per tots. Entre els nostres apunts i el noi de l'hostal vam decidir que dedicaríem un dia a visitar la ciutat i l'endemà ens llevariem ben d'hora per anar a la Quebrada del Condorito a estirar una mica les cames.
Dins la casa del governador de Còrdoba.
De Còrdoba poca cosa direm, una ciutat quadriculada. Estructura de damero, com ens va explicar el guia de Sant Ignacio de Miní, obligatòria per a totes les ciutats de Sud Amèrica després del Tractat d'Índies. Així que visitar-les és relativament senzill. Plaça del centre o Plaza 25 de Mayo, catedral, un parell d'avingudes principals o Av. San Martín i Av. 9 de Julio, la resta, carrers en línia recta. Bé, d'aquesta ciutat en concret cal destacar la manzana jesuítica i que a cada cantonada hi ha una església diferent. Així que vam fer una mica de cultureta.
Fent-se de nit a Còrdoba.
Però el més impactant va ser l'excursió del condorito. El que havien de ser tres quarts d'hora en bus es van convertir en més de dues hores, tot perquè al final, el senyor conductor parés el mini bus enmig d'un no-res de color blanc. Es veu que nosaltres havíem de baixar allà. La resta del bus continuava fins el poble. Sort que abans d'arrencar ens va assenyalar cap on haviem de començar a caminar perquè sinó ens haguessim posat a plorar els tres! De condoritos pocs, per no dir cap, però el paisatge va valer realment la caminada.
Esperant el bus de tornada que no passava. A punt de morir congelats.
L'endemà, com que ja començavem a anyorar una mica el bus, vam anar cap a la Terminal de Ómnibus i vam comprar bitllets cap a Rosario. Rosario és la ciutat del Che, del Messi, del Fito Páez, del Tata Martino... però sobretot és la ciutat de l'Ofelia i els seus gats i gossos!
Desde dalt del monument de la bandera. Vistes de la costanera de Rosario.
L'Ofelia és 'familiar-d'una-amiga-que-si-un-dia-aneu-a-Rosario-aneu-a-veure-que-és-molt-maca'. O sigui, que la vam trucar més per compromís que una altra cosa. I va resultar que realment era una dona encantadora. Vam començar la tarda amb un matecito, després la cosa es va animar i va treure uns alfajores que havia fet una veïna seva, i vam acabar amb un asado per sopar i unes quantes ampolles de vi. Però no es va acabar aquí això! Abans de marxar ens va donar un quilo de nous de les seves terres a la província de Catamarga i un pot de duraznos en almívar.
Els alfajores de la veïna.
Nosaltres, com no, l'endemà al matí ens plantariem a la terminal per tornar a agafar un bus, aquest cop cap a Santa Fe.
La Ofelia va estar encantada de tenir-vos de convidats, diu que la vau fer sentir aprop de la gent d'aquí.
ResponEliminaI les vinyes ?
ResponEliminaI er corralet ?
ResponElimina