Oh! Perito Moreno!

 

Doncs si, ja hi hem arribat. Un dels nostres highlight del viatge era aquesta glacera. Visitar la Patagònia durant els mesos més freds de l'hivern argentí ens feia una mica de por, però aquest lloc ens cridava massa com per deixar-lo passar. Encara que calgués fer 30 hores de bus, encara que haguéssim de suportar el fred patagònic! I nomès us direm una cosa: l'experiència ha valgut molt la pena!

L'enorme llengua del Perito Moreno.

Costat sud de la glacera.

De les diferents maneres que hi ha de visitar el parc nosaltres vam escollir la del minibus amb guia, navegació d'una hora pel llac fins arribar a uns 300 metres de les parets de la glacera i passejada per les passarel·les que hi ha just davant de l'enorme Perito Moreno.

Havent tombat la 'curva de los suspiros'. 1a visió del Perito.

Des del vaixell.

De glaceres n'hem vist unes quantes, no cal anar gaire lluny de casa per trobar-les, però aquesta és diferent. Per diferents motius. En primer lloc suposo que per tota la història que hi ha el seu voltant, qui no n'ha sentit a parlar alguna vegada? Però també pel color; un blanc amb tocs blaus intens, una glacera neta de sorra. Per les vistes que en tens: des del vaixell veus que la paret que cau al llac sobresurt realment els 70 metres que t'ha dit la guia (un edifici de més de vint pisos), des de les passarel·les el veus des de sobre; les seves clivelles, com puja muntanya amunt... Però crec que el més impressionant de tot és el soroll del Perito Moreno. A l'escola ens ensenyen que les glaceres avancen, el Perito uns dos metres al dia, però no n'haviem estat mai tan conscients fins veure aquesta. A la remor constant s'hi ha de sumar els enormes espetecs que fa el gel quan es trenca i cau a plom sobre el llac. Absolutament captivador. Tant, que aprofitant la fresqueta del lloc i la manca de turistes en aquesta època de l'any, vam seure, vam treure els entrepans i vam quedar-nos observant-lo fins que vam haver de tornar al minibus unes dues hores més tard.

Paisatge mentre dinavem.

Però a El Calafate també hi vam anar per visitar el Fitz Roy, una altra muntanya de postal. Com que no anavem gaire bé de dies (cosa que ja comença a ser un clàssic) i el servei de busos es veu molt reduït en temporada d'hivern per aquestes terres, vam anar i tornar en un sol dia. Vam agafar el bus tan d'hora al matí que encara era de nit i vam tornar a les fosques altre cop. Tot per fer una excursió d'unes quatre hores fins el primer dels llacs, des d'on es tenen unes vistes increïbles de la muntanya, si és que es deixa veure, perquè es veu que és molt tímida i normalment s'amaga entre la boira. Nosaltres vam ser afortunats i vam tenir un esplèndid dia de sol per poder fer unes bones fotos de record.

Arribem al primer llac del Fitz Roy.

Veient com surt el sol a 'La Leona' sobre les 9:45.

Pujant el Fitz Roy. Rio de las Vueltas.

Passant fred amb el Fitz Roy de fons.

Posta de sol a El Chalten. Silueta del Fitz Roy i Cierro Torre.

 

Una altra important activitat a destacar a El Calafate va ser el primer asado que hem menjat a l'Argentina. Aquest va ser a l'hostal on estàvem. De carn, poca, però de patates i vi de garrafa el que vulguis. Això més la companyia d'un parell d'anglesos sense gaire criteri pel vi van fer del sopar una estona molt divertida.

Asado a la Pensió Amèrica del Sud.

Quan diem vi de garrafa vol dir vi de garrafa!