Sense veure les Torres del Paine.

 

La següent parada de la nostra ruta patagònica era Puerto Natales, la porta d'entrada al Parc Natural de Torres del Paine. La combinació de busos per arribar-hi és, si més no, una mica complicada en aquesta època de l'any. De El Calafate fins a Esperanza i canvi de bus fins a Rio Turbio, un poble miner que fa frontera amb Xile. Llàstima que hi vam arribar una hora més tard que l'últim bus que creuava Xile sortís.

I diuen que aquest hivern no és fred...

Bevent amb canya del riuet.

Nomès faltava l'Ang i les banderetes tibetanes!

 

Però nosaltres no ens rendim fàcilment i estava clar que no volíem passar la nit allà. Calia creuar la frontera. Així que vam esperar-nos a la sortida del poble amb el dit gros aixecat i després de dos intents fallits va aturar-se un enorme 4x4 que conduïa el president de l'estació d'esquí del poble. Tot un luxe. Però el senyor president nomes anava fins a la frontera, no creuava. Així que un cop enllestits els papers de sortida i en territori de ningú vam repetir l'operació de tres quilòmetres enrere. Aquí es va aturar el Carlos. Un xilè amb la família al complert dins del cotxe, la ràdio a tope i el maleter ple de les compres que havien anat a fer a l'Argentina.

Vistes des d'El Valle Francés.

El refugi Paine Grande tenia algunes comoditats més...

La glacera Francés.

 

El Carlos ens va deixar a la porta de l'hostal i aquí vam passar a mans de l'Ivan, l'amo del Lili Patagonico. El vam trobar amb el pot de pintura a les mans perquè aprofita l'hivern per tancar i fer millores. Però ens va veure amb cara de bones persones, o li vam fer peneta i ens va adoptar. Amb mitja hora teniem muntats els nostres dies dins del parc i un lloc on dormir, dels millors on hem estat!

Vistes generals del parc. Comença l'excursió. El Vallès Francés al mig.

Camí de tornada entre cavalls salvatges.

 

Altre cop per culpa del fred, el vaixell que amb mitja hora et deixa al refugi Paine Grande, no funcionava. La mitja hora es convertia en 20 quilòmetres caminant. Això, al nostre pas, vol dir un dia per anar i un dia per tornar. Així que la famosa caminada de la W del parc per nosaltres va ser la caminada de la I. Vam fer El Valle Francés, la vall del mig.

Comencem a caminar amb les motxilles plenes de pa bimbo! L'aliment dels excursionistes.

 

En tot el parc èrem registrats uns set excursionistes aquells dies. Dos nosaltres, una parella d'Atlanta (que sort en van tenir del Pau per arribar al refugi), un noi de Nova York i... L'Audry i el Fred! Ens els vam trobar el primer dia en un punt intermig dels 20 quilòmetres. Quina il·lusió. L'Audry i el Fred són una parella de París que està viatjant per un any. De moment sembla que ens hem anat trepitjant els talons però no ens vam trobar fins a Santiago. Uns dies després a Valparaiso i ara a Torres del Paine.

Primera sorpresa de l'excursió. L'Audry i el Fred.

Pistes de gel al mig del camí.

Amb les motxilles molt més lleugeres tornem al punt d'inici tres dies més tard.

Però la cosa no s'acaba aquí. La seva idea era creuar a l'Argentina mentre nosaltres erem al refugi però per la vaga de funcionaris xilens van haver-se de quedar a Puerto Natales un parell de dies més... Just fins que vam tornar nosaltres! Així que vam aprofitar per fer un bon sopar franco-català regat amb unes quantes ampolles de bo i barat vi xilè i preparar-nos per la llarga jornada de bus de l'endemà. Aquest cop en direccions contràries.

En algun moment del sopar s'hi va sumar un xilè de nòvia islandesa.

Us passem les caminades per si us interessa fer un cop d'ull als gairebé 70 quilòmetres que vam fer per Torres del Paine.

DIA 1. De l'administració al refugi Paine Grande.

DIA 2. Vallès del Francés.

DIA 3. Del refugi Paine Grande a l'administració.

Altre sóc coses per xafardejar, el blog de la parella francesa: http://www.lesdeuxpiedssurterre.com/