Carretera i manta.

Gauchos uruguaians esperant els vedells.

 

A l'Uruguai hi hem vingut sense guia però amb una llarga llista de coses a visitar el·laborada pel Javier, la Clàudia, la Maria, el Leo i la Mariana. Bé, el senyor del hostel de Montevideo també hi ha col·laborat. Finalment arribem a la terra dels companys de doctorat del Pau. Comprovem que realment els seus compatriotes també van amb el mate amunt i avall a totes hores i que, tal i com ens havien avisat, és el país més car de Sud Amèrica, o dels que hem visitat fins ara.

Súper mini cotxe Chevrolet Spark.

 

Decidim llogar un cotxe i descansar de busos una setmaneta. La nostra setmana aquí la dedicarem a visitar la costa sud est del país. Ens dirigim a Piriàpolis, o la ciutat de Francisco Piria. Un bon home que cap els anys '30 va construir el primer hotel del país dedicat al turisme exterior, concretament a l'argentí, suposo que d'aquí el no de l'hotel; Hotel Argentino.

Des del mirador de Pirianàpolis.

Passejant per la costa uruguaiana.

 

Després de dinar unes empanades ràpides aprofitant el sol de migdia, tornem a pujar al cotxe, aquest cop cap a Punta Ballena. Segons ens han dit hi ha bones vistes de Punta del Este, o el Lloret català, o el Benidorm valencià, o la Marbella espanyola, o la Miami americana... Podeu escollir.

Monument als ofegats a Punta del Este.

 

A Punta del Este és on hi van a passar l'estiu els famosos de per aquí, entre ells el Sr. Maradona. Sincerament, ja li regalo. Suposo que a l'estiu la cosa deu millorar i que amb la caloreta, el sol i les botigues i restaurants oberts tot es veu de diferent manera però passejar-hi en ple hivern uruguaià fa una mica de pena. Piles i piles d'enormes edificis d'uns trenta pisos, més nous més vells, tots més o menys d'uns certa categoria, sense ni un sol llum encès. Sort en vam tenir dels simpàtics del Burger King que ens van donar de sopar i del hostel El Viajero que ens va acollir per passar la nit.

Passejant per de la desèrtica Punta del Diablo.

Casetes de colors a Punta del Diablo.

Tot tancat a Punta del Diablo.

 

L'endemà al matí continuem cap a l'est. Carreteres de rectes eternes, avançant entre planes infinites. Així és aquest país, sense muntanyes. Resseguint la costa arribem al far de la Paloma i decidim d'enfilar-nos-hi. Següent parada Punta del Diablo i el Parc Natural de Santa Teresa, la primera zona amb arbres que veiem per l'Uruguai, aquí també va haver-hi una època en que els va donar per talar i talar.

Dalt del Far de la Paloma.

Sorra de la platja de la Paloma.

Baixant a terra.

Santa Teresa és un dels dos parcs naturals d'aquest país. És conegut perquè dins hi ha una fortalesa portuguesa i arriba fins la costa, on, depenent de l'època de l'any pots veure balenes. El juliol es veu que no acaba de ser el millor moment.

Fortalesa portuguesa dins del parc de Santa Teresa.

Estirant les cames...

 

El millor del dia, sens dubte, va ser quan vam aturar-nos enmig de la carretera, allà on vam veure tot de cotxes aparcats. Calculem que devia ser a Castillo, prop de la ciutat de Rocha. Una subhasta de bestiar! Una pila de gauchos passejant amb les botes de muntar pells d'ovella, boines de basc i cridant alguna cosa que devia ser castellà. Cavalls amunt, vaques avall. Algunes ovelles, enormes bous pèl rojos... Una mare i una filla que fregien tortas a 10 pesos... Homes asseguts compartint poncho i mate.

Enmig de la subhasta.

Lot de vedells per subhastar.

Comprant tortas fregides.

 

Vam badar boca una bona estona fins que no vam poder més de fred i vam tornar al cotxe amb la panxa plena de tortas i una pila de fotos.