El camí de l'Inca

L'aventura va començar el divendres a les 5:30 del matí quan el guia ens va venir a buscar a l'hotel. La motxilla a l'esquena carregada amb un parell de samarretes de recanvi i el sac de dormir. Tota la resta era totalment prescindible, tenint en compte que haviem de carregar-la nosaltres durant quatre dies a uns quants metres d'alçada.

Mitja hora de cua i passem el control d'entrada!

Els components de l'expedició èrem nosaltres dos i una família de Como; el Massimo, la Simona i la Camila (molt simpàtics i mestres perfectes per refrescar el nostre italià), una parella de francesos; el Damian i la Marie i un anglès; el Jonty, professor d'art i viatger a estones lliures. També ens acompanyaven el Virgilio i el Rubén, els nostres guies i pont entre les nostres demandes i els cuiners/portejadors que de castellà ni idea. Encara que sembli increïble encara hi ha gent al món que sembla haver esquivat l'efecte 'conquistador'.

Foto de família abans de començar a caminar.

Un trosset del camí.

El primer dia va transcórrer amb total normalitat, llevat d'algunes gotes que ens van fer desplegar l'impermeable de colors que haviem comprat per 5 soles a la Plaza de Armas de Cusco. El segon dia va ser quan la cosa va començar a posar-se realment interessant. No només perquè haviem de passar pel Pas de la Dona Morta (nom molt esperançador) a més de 4.200 metres sinó per la meteorologia.

Cauen les primeres gotes...

El nostre cuiner a la seva cuina.

Quina casualitat que mai encara ningú havia vist nevar al camí! I nosaltres a la primera i sembla que haguem anat a passejar pels Alps! La cosa va començar amb una pluja torrencial que es convertí en neu a mida que anàvem pujant i deixant l'alè pel camí. Just dalt del pas el vent va començar a bufar amb força i la neu que queia es glaçava a les escales de pedra de l'inca...

Pas de la Dona Morta. 4.215 metres.

Un cop al campament, el cuiner ens diu que no hi ha prou gas com per eixugar la roba de tothom, així que acotem el cap i acceptem l'inevitable: anirem xops tot el que queda de camí. El millor de tot és que segons ell algú de nosaltres és el culpable de tot això: massa pecats ha vingut a purificar! Ens encanta la combinació de cristianisme amb la religió inca o de les forces de la natura, el resultat és més que curiós.

Escampall després de la pluja...

Vistes desde dins de la tenda. Mitjons últim model.

Després de tota la nit plovent, ens llevem de no gaire bona gana i ens cobrim amb tots els plàstics que trobem per intentar suportar l'aigua millor que el dia anterior. Però el tercer dia més que a la pluja o a la neu, el dediquem a la boira. Gràcies a aquesta, ens perdem algunes de les millors vistes d'aquestes valls. Però no perdem l'esperança, segur que demà veurem el sol brillar a través de la Porta del Sol, punt d'entrada al Machu Picchu.

Explicacions sobre ruïnes invisibles entre la boira.

El dia D ens llevem a les 3:30, el control no l'obren fins les 5:30 però diguem que l'organització no és el fort d'aquesta gent i si o si haurem d'esperar més d'una hora en la foscor total davant de l'accés a l'últim tram del camí. I aquelles coses de la vida, que hem dormit a 2.700 metres, la ciutat de Machu Picchu està a 2.400, però el camí només fa que pujada. I vinga escales de l'Inca! Segons el Rubén és la última proba que hem de superar els seus 'champions'...

Baixant escales de l'Inca...

Pujant escales de l'Inca...

A punt de creuar la Porta del Sol!

Finalment arribem a la Porta del Sol i se'ns passen tots els mals. Allà el tenim. Just a temps perquè el sol hi arribi. La pluja, la neu, el vent i el fred han valgut la pena. I a més a més, després de la sessió fotogràfica de rigor ens adonem que ara és quan ve la baixada! Què més el pot demanar? Bé, potser una dutxa d'aigua calenta no aniria malament.

Aquí el tenim! Amb el Wayna Picchu al darrere.

Saludant els únics habitants permanents de Machu Picchu.

El Temple del Sol dins la ciutat de Machu Picchu.

Vistes des del Jardí Botànic de Machu Picchu.

P.D. Pel camí han mort la càmera de fer fotos i el mòbil del Pau, el Jonty ens ha promès fotos, però de moment us posem aquelles que hem pogut rescatar de la targeta de la càmera i del meu mòbil.

 

Agafem l'últim tren cap a Cusco. Derrotats!