El Titikaka pels dos costats.

Passant la tarda a la vora del llac.

Després d'unes quantes hores de bus arribem a Copacabana (la boliviana, no la brasilenya) i ens plantem davant d'una de les Set Meravelles Naturals del Món, o del llac navegable més alt del món, o sigui: el Mamacocha, altrament conegut com a Titikaka.

Posta de sol al Titikaka.

Part nord de l'Illa del Sol.

Arribar aquí ens fa doble il·lusió, per una banda pel llac en si i, per l'altra, perquè ens trobarem amb la Núria i el Christian que vénen directament desde Cochabamba, on hi estan passant uns dies amb la família del Christian.

Passejant entre ruïnes preinques.

Amb el Titikaka al fons.

Amb ells agafem una barqueta que ens duu llac endins fins l'Illa del Sol. L'hora i mitja navegant per aquest llac de 8.540 km quadrats (el que vindria a ser la dimensió de Puerto Rico) ens proporciona unes vistes immillorables de l'entorn. Passem a tocar de l'Illa de la Lluna, al fons els Andes nevats amb l'Illampu i el Wainapotosí... De postal. Després d'una passejada i de la visita a unes ruïnes anteriors a la civilització inka que hi ha a l'Illa del Sol, rebem una espècie de bateig per part del guia i ens indica on comença la nostra caminada cap el sud de l'illa, allà on la barqueta ens vindrà a recollir.

Canviant energia a la pedra del puma (Titikaka).

Bateig amb aigua del llac.

La caminada transcorre a uns 4.000 metres d'alçada, però segons la noia que ens ha venut els bitllets del vaixell, no hem de patir perquè no té desnivell... Altre cop hem caigut en el típic error de creure tot allò que ens diuen. La caminada es converteix en un calvari, el segon de la Núria i el Christian, que fa uns dies es va llevar a les 4 de la matinada per anar al de la Verge Maria a Cochabamba. Però s'ha de dir que un cop ets al port, assegudet al teu vaixell, després d'haver sobreviscut al pendent de les escales de l'inka, t'adones que l'esforç ha valgut la pena i que les fotos que te n'endús són espectaculars.

A mitja caminada.

Parada tècnica per dinar.

Un cop a terra ferma els nostres camins tornen a separar-se. La Núria i el Christian continuen cap el 'Salar de Uyuni' i nosaltres canviem Bolívia per Perú. Com que ningú ens ha sabut dir quina part del llac és més bonica hem decidit que visitarem les dues.

Les cholitas de les illes Uro.

Preparant un vaixell de totora a la moderna.

La visita a la part peruana del llac la centrem en les illes d'Uros. Unes illes artificials fetes amb totora per la gent uro desde fa uns 700 anys. Per molt que ens diguin que aquesta gent viu de la pesca, està clar que la seva principal font d'ingressos som els turistes i que, si bé és cert que entre ells mantenen l'aymarà con a primera llengua, sembla que ho facin més per mantenir un cert punt d'exotisme que no pas per altre cosa.

Xerrant amb una cholita.

Dalt d'urna illa flotant.

De totes maneres, aquí, el Pau fa realitat el seu somni de remar una barca de totora i, nomès per això la visita ja ha valgut la pena.

Illes de totora.

Per fi remant una barca de totora.