San Pedro de Atacama.

Entrem a Xile potser per quarta vegada en els últims dos mesos. Però realment val la pena tornar a creuar la frontera pel Paso de Jama a uns 4.800 metres per arribar a San Pedro, un petit poblet turístic però alhora molt ben conservat, base per fer diferents activitats a la zona. Així que dinem en una terrasseta al sol a la plaça Major i organitzem els dies que passarem aquí començant des d'aquest mateix moment.

Situant-nos a San Pedro.

Església de San Pedro de Atacama.

 

El Desert d'Atacama és el lloc del món amb el millor cel per veure les estrelles, així que aquella mateixa nit ens disfressem amb tota la roba tèrmica que trobem i més i anem cap a les afores del poble. La cosa comença al Museu del Meteorit i acaba tocada la una de la matinada i mig congelats intentant enfocar alguna estrella amb els nostres telescopis.

Preparats pels gèisers. Esperant a la porta de l'hostal.

 

Ens posem al llit sense ni desvertir-nos (i no és broma!) perquè el despertador sonarà a les 3:45 per anar cap als Gèisers del Tatio, lloc altament recomanat pel meu pare desde fa molt de temps. És només per això que fem aquest gran sacrifici! Arribem a la zona de les fumeroles sobre les 6 del matí, és a dir, el sol encara no ha sortit. El conductor es gira i ens diu que estem a -16 graus però que encara no ha arribat el pitjor. Aquest matí estan previstos -20 graus! Suposo que no vam reaccionar de cap manera en concret perquè en aquell moment estàvem endormiscats dins l'escalforeta del bus però la cosa havia de ser realment crítica perquè quan vam intentar mirar per la finestra vam adonar-nos que els vidres estaven congelats per dins!

Fent-se de dia als Gèisers del Tatio.

Tot fumeja aquí!

Doncs res, ja que hi èrem i que haviem pagat l'excursió vam decidir sortir a la fresca! De gèisers poca cosa, no ens imaginem Islàndia o algun lloc d'aquests. Aquí el que véns a veure és un enorme camp ple de fumeroles per tot arreu que, a -20 graus i amb el cervell completament congelat, impressiona molt. A més a més els xilens et deixen còrrer per allà on vulguis, problema teu si acabes rostit. Així que per fer passar el fred ens vam posar dins de l'àrea d'escalfor d'aquestes fumeroles.

Muntanya de minerals formada pel vapor que surt constantment.

A l'escalforeta d'una fumerola.

 

Quina gran il·lusió quan el sol va començar a sortir rera una muntanya i, alhora que anava desapareixent la màgia del lloc la temperatura pujava de forma espectacular! Tant, que alguns van atrevir-se a banyar-se en una piscineta d'aigua mig termal. Vam esmorzar al solet i vam començar el viatge de retorn a San Pedro que havia de ser d'unes dues horetes però que es va allargar de forma inesperada quan el bus xinès amb el que anàvem va punxar una roda i ningú sabia com canviar-la. Una brasilera va començar a tenir mal d'alçada, una xilena que vivia a Suïssa ho trobava tot fatal, una parella de catalans s'ho mirava desde la distància i jo em treia les capes tèrmiques perquè ja començava a evaporar-me! Sort del Marc i el Pau que van agafar el comandament de l'operació i al final vam poder arrencar a poc a poc fins que van venir furgonetes a rescatar-nos a mig camí.

La temperatura comença a pujar amb el sol!

Fent temps mentre intenten canviar la roda.

Ara si que farem feina!

 

Un dinar express i pugem en un 4x4 destí Valle de la Luna amb el Gonzalo. En principi anavem a fer sandboard per les dunes xilenes però la cosa va acabar en una excursió memorable amb uns tocs d'espeleologia i unes explicacions, si més no, qüestionables per part del Gonzalo. Però l'aventura va valer la pena i el més important: els jorms van aparèixer a les nostres fotos. Encara no sabem si és bo o dolent però el cas és que ho tenim documentat. A més a més vam aprendre quatre coses de la cultura licancatai.

Explicacions per entrar en una cova del Valle de la Luna.

Valle de la Luna. L'únic lloc al món amb aigua petrificada.

Dins del pas subterrani d'un antic riu.

El racó dels jorms. El veieu a l'aixella esquerra del Pau?

Dos 'xulo pijos' davant la roca de Les Tres Maries.

Esperant que es pongués el sol al Valle de la Luna.

Cau la nit al Valle de la Luna.

P.S. Els jorms són dels esperits de 25 caps inques que vivien a la zona quan van venir els conqueridors espanyols. Els espanyols els van degollar a tots i ara ells es mouen per aquesta vall. Apareixen en determinats llocs de molta pols quan fas fotografies, especialment si les fas amb flash. El Gonzalo no ens va saber assegurar si són bons o dolents, simplement que existeixen i que de vegades et fan males passades. A ell l'havien estat incordiant feia poc i havia hagut de fer tot un ritual perquè el deixessin en pau.