dissabte, 15 de desembre del 2012

Caminant per l'Himàlaia (II)

Ja tornem a ser a Katmandú amb el carnet de sherpa a la butxaca, cansats com una mala cosa però amb un munt de fotos i experiències impressionants.

Volant cap a la vall del Kumbhu (zona sherpa)

Aquestes gairebé dues setmanes hem estat caminant per la terra dels sherpes, una de les més de 50 castes que hi ha a Nepal i, segurament, la més conguda. Són gent de les muntanyes. I quan diem de les muntanyes, volem dir dels Himàlaies! A nosaltres ens han acompanyat l'Ang Chhiring Sherpa i el Procas. L'Ang va començar sent un guia tímid i ha acabat sent el nostre amic i el Procas va començar sent un rialler portejador i ha acabat fent d'assistent personal de la Júlia. El Procas no parla anglès però tampoc no fa falta perquè els camins els assenyala amb la mà, les muntanyes tenen el mateix nom i amb un somriure d'orella a orella contesta a qualsevol pregunta que li facis en l'idioma que li facis.

La Júlia amb el Chomolungma (l'Everst) i el Lhotse al fons


Les últimes notícies que tenieu sobre nosaltres eren desde Tengboché a uns 3.800 metres. Un petit "poble" enmig del no res on hi ha un parell de lodges i un monestir amb les portes obertes a tothom que hi vulgui entrar (sempre hi quan deixi les sabates a l'entrada i estigui disposat a passar una bona estona de fred mentre escolta com els monjos van recitant mantres).

Arribats a Tengboché després de 600m d'ascenció


I d'aquí cap amunt fins que vam arribar als 4.900 metres i la Júlia va dir prou. Més que la Júlia el seu cap! És una cosa ben extranya però passa, carai que si passa! El cap semba que t'hagi d'explotar, perds la gana (si, si, jo vaig perdre la gana), tens ganes de vomitar... tot un panorama que sumat al fred que feia a la nit va fer-me decidir per abandonar l'expedició i començar a tirar cap avall. En aquest moment el Procas va passar de portejador a guia i el Pau de guiri amb portejador a intrèpid muntanyenc que s'havia de carregar les coses! I un kilo a aquestes alçades pesa!

La Júlia al pont penjant de Hillary
 

A la Júlia la deixem que vagi baixant perquè el camí és el mateix però en sentit contrari... anem per les aventures del Pau. En aquests móns de Buda hi ha de tot, però hi ha coses que criden més l'atenció que altres, com una família d'australians amb cinc fills; un dels quals rebia injeccions pel mal d'alçada en el menjador d'un lodge, un altre posat a dins d'una cambra hiperbàrica portàtil a l'entrada, l'altre empastillat de Dyamox i la mare que han acabat rescatant en helicòpter! Per cert... se'n veuen un munt d'helicòpters amunt i avall cada dia... i això no fa gens de gràcia mentre ets allà treient la llengua!

Un dels numerosos rescats (off season)
 

Objectiu primer Camp Base de l'Everest (5.364 metres): assolit el dia 10 de desembre a les 13:08.

Acabat d'arribar al camp base de l'Everest
 

Objectiu segon Kala Pathar (5.550 metres): assolit el dia 11 de desembre a les 7:40am.

Amb l'Ang al pic del Kala Patthar
 
Vista des del Kala Patthar. La roca negra de l'Everest al mig
i la glacera del Khumbu que guia els escalladors cap amunt.
 

Per tal de poder reunir-nos tots els membres de l'expedició un altre cop el més aviat possible a Namché Bazar (3.440 metres i zona segura pel mal d'alçada), hem fet algunes modificacions a la ruta inicial i durant dos dies el Pau i l'Ang han fet jornades de set i nou hores de caminar. I que s'hagi de baixar de 5.550 a 3.440 no necessàriament vol dir que el camí faci baixada! Són coses que jo mai acabaré d'entendre. I que s'hagi de caminar sota la neu tampoc no facilita les coses! I que quan arribis al lodge de Namché no hi hagi possibilitat de dutxa d'aigua calenta perquè no ha fet sol en dos dies fa que el Pau arribi al seu límit, es fiqui dins del sac de -30 graus que hem llogat i es posi a tremolar com una fulla i li pugi la febre a gairebé 40 graus! Sort que portem la farmaciola viatgera que ens va preparar l'Eulàlia (moltes gràcies apreciada sogra) i amb un paracetamol i un cubell d'aigua i una tovalloleta el nen com nou!

Jornades de retorn amb els corbs acompanyant-nos

Dia de relax a Namché per recuperar forces amb visita al museu de la cultura sherpa i les expedicions de l'Everest (interessant fins a cert punt) i altre cop empaqueta-ho tot que anem cap a Lukla.

Al caliu de l'habitació de Namché
 
A Lukla és on hem passat la última nit i hem fet el sopar de comiat els quatre. Ens hem llevat a les 5:15 per ser esmorzant a les 5:45 per sortir cap a l'aeroport a les 6:15 perquè el check in començava a les 6:20... tot molt quadrat... Llàstima que quan hem arribat a l'aeroport arrossegant la maleta per unes escales que segons l'Ang eren el nostre very last effort l'aeroport estava tancat. Entre la vintena de persones que erem allà per agafat l'avioneta hem trucat a la porta perquè la policia (vestida amb uniforme de camuflatge de tons blaus) l'obrís. Aleshores ha tingut inici un espectacle difícil d'imaginar. Més propi d'una llotja de peix que d'un aeroport. Nomès us dic que a l'aeroport de Lukla no cal portar el passaport, les bosses no passen per escàner, simplement et pregunten si portes algun encenedor a dins. Els viatgers no passen per un arc de seguretat sinó que un policía fa veure que t'escorcolla mentre et pregunta la nacionalitat i quan arriba un avió (16 places) entre que es descarrega (persones i mercaderies vàries) i es torna a carregar no passen més de 10 minuts. Temps suficient perquè els pilots demanin un cafè i un noi vagi corrent al bar del davant, vull dir del carrer del davant de l'aeroport, i els el porti.

Sopar de comiat amb menjar típic sherpa i de postres Toblerone
 
Ah! I el més interessant d'aquest gran aeroport: la pista. Té un pendent considerable segurament tot calculat i estudiat per tal que els avions frenin més fàcilment i aixequin el vol més ràpid. No pas perquè el terreny fos així!

L'avioneta de Tara Airlines que ens ha transportat

La pista, amb pendent i muntanya al davant
 

9 comentaris:

  1. Genial el relat!!
    sou uns craks, amb mal d'alçada i tot...

    I les fotos son genials, heu tingut sort amb la meteorologia pel que es veu.

    Una abraçada
    Imma

    ResponElimina
  2. Les fotos són impressionants. Això mai s'oblida.
    Júlia, ara ja comprens el que deia el Miquel quan pujavem el Kili.
    el mal d'altura és insuportable. SALUT:

    ResponElimina
  3. Realment impressionant. M’ho he mirat i remirat.... i ja quasi he fet el viatge amb vosaltres, però sense mal d’altura. Que continueu passant-ho d’allò més bé. Mil petons parella!!!!!

    ResponElimina
  4. Uauuu! heu tocat el sostre del nostre planeta! m'ha encantat aquest post. Salut parella

    ResponElimina
  5. Em miro i em remiro les fotos i són impressionants! No puc ni imaginar-me el que deu ser veure-ho i viure-ho en persona. I això només és el principi... Ànims!

    ResponElimina
  6. Senzillament preciós, hi ha fotos que emocionen. Poder viure totes questes experiències i emocions ha de ser increible. Quin començament!! Disfruteu i viviu cada moment al màxim, i això sí, tingueu-nos al dia.
    Una gran abraçada

    ResponElimina
  7. Hola parella! Júlia no m´he connectat abans, i he al.lucinat amb el què porteu vist i viscut! m´he emocionat moooolt, això us canviarà la vida, de fet, ja l´heu canviada vosaltres solets!
    Molta força i molts petons!
    Aniré seguint totes les vostres aventures...

    I com que ja hi som en vísperas nadalenques.. Bon Nadal!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Neus! No vegis per quins llocs hem estat! Tot el meu prestigi pel terra! Si l'Amo m'hagués vist em fumiga amb Napalm!

      Elimina
  8. Pau, la teva foto al sac de dormir... Priceless!!

    ResponElimina