dijous, 28 de febrer del 2013

Els Temples d'Angkor

La veritat és que és molt difícil trobar adjectius per definir què se sent quan et trobes dins del temple d'Angkor Wat. Dins d'aquest o dins de qualsevol dels temples que hi ha aquí. Potser el primer que et ve al cap és la paraula immens. Però molt sovint les coses massa grans tendeixen a ser vulgars i aquest conjunt de temples no té res de vulgar. Són senzillament increïbles. Estan just en aquell punt de conservació que et permet sentir-te com un Indiana Jones en tot moment.
Intentant recuperar forces amb uns gelats naturals 100%
Fent l'arqueòleg aventurer a Preah Khan
Enfilats al sostre de Preah Khan.
 
El que vam fer nosaltres va ser prescindir de les visites guiades que et proposen a tots els hotels i agafar un parell de bicicletes per recórrer al nostre aire aquest conjunt de temples que hi ha a vuit quilòmetres de Siem Reap, allà on dormíem.
La part del darrera de Bayon, el temple de les cares.
Excavacions arqueològiques més serioses que les nostres.
A Ta Prohm, els arbres es mengen literalment el temple.

Un cop feta la volta ciclista a Siem Reap i una mica més i tot (no haviem comprat les entrades allà on tocava i vam haver de tornar enrere uns cinc quilòmetres) vam trobar-nos l'enorme Angkor Wat d'esquena. Suats i pràcticament deshidratats no ens vam adonar d'on estàvem entrant. Algú ha vist una foto d'aquest temple per la part del darrera? Així que ens vam anar ficant dins de les diferents sales i saletes d'Angkor Wat sense ser-ne conscients i la veritat és que una mica malhumorats després de fer massa quilòmetres en bici, la suada, els vuitanta dòlars que val l'entrada i el fet que ens havien fet deixar la bicicleta al pàrquing i haviem hagut de fer un bon tros a peu per un camí de sorra vermella i enganxifosa.
A dalt de tot d'Angkor Wat.
Passejant per Angkor Wat.


Però de cop comences a prendre consciència d'on t'has posat. Som a dins de les fotos d'Angkor Wat que hem vist tantes vegades. A dins a dins, ben bé al mig. Es fa molt extrany que et deixin passejar lliurement per allà on vulguis! Són temples mig en runes que van ser construïts quan a Europa s'estaven construint les grans catedrals gòtiques. Senzillament al·lucinant.
Algunes de les moltes cares del temple de Bayon.
Amb la cara més gran de Bayon.
Entrada a Banteay Kdei.


Consell important al viatger: que ni us passi pel cap agafar l'entrada d'un sol dia als temples. Nosaltres vam agafar la de tres dies, hi ha altres opcions. Dos els vam dedicar a anar en bicicleta amunt i avall intentant visitar els temples més emblemàtics i el tercer vam aparcar la bici ( cosa que vaig agrair sincerament perquè a les meves cames ja no hi ha llocs per més blaus o rascades) i a les 4:45 de la matinada vam agafar un tuk tuk per anar a veure la sortida de sol a Angkor Wat.
Abans de sortir el sol a Angkor Wat el cel es tenyeix de rosa.
 
I com diu aquell: una imatge val més que mil paraules. Així que us deixem unes quantes fotos perquè us feu una lleugera idea d'on hem estat aquests dies.
El primer dia la lluna plena ens va enganxar a Bayon.
Entre temple i temple un descans.
 

dimecres, 27 de febrer del 2013

Vietnam en 55 segons

Un cop sortits de Vietnam, pugem el vídeo resum del nostre pas per aquest país. Hi hem estat més temps del que teníem pensat, així que 11 talls de 5 segons...
 
(La resolució no és HD, el WiFi no dona per tant, quan tinguem bona conexió l'actualitzarem a HD)
 
Ja direu que us sembla Vietnam!
 
 
1-Llac de Hanoi. 2-Remant per Cat Ba. 3-Badia de Halong. 4- Terrasses de Sa Pa. 5-Chuk Mung Nam Moi. 6-Platja a Hoi An. 7-Reunification Express. 8-Sobre la Minsk. 9-transport de bambú. 10-Túnels de Cu Chi. 11-Passejant per Saigon.
 

diumenge, 24 de febrer del 2013

Saigon, vint-i-sis hores després.

Tirololí tirololí! O com sigui que soni la musiqueta quan assoleixes un nou récord Guiness. Nosaltres el vam fer, sense tenir-ne cap intenció, fa dos dies. En realitat fa menys de dos dies, fa 36 hores. Vint-i-sis hores dalt d'un sleeper bus. De Hoi An a Saigon. I us dic una cosa... Vam trobar a faltar els sleeper bus indis que, tot i la merda que porten de sèrie, tenen uns llits com cal on et pots estirar tan llarg com siguis. Qui havia de dir, quan vam sortir de l'últim bus a Mumbai, que algun dia diríem això!
Entrant a l'sleeper bus el 21 de febrer a les 6 de la tarda. Hoi An.
 
Durant aquestes vint-i-sis hores vam fer tres toilette stops, una de les quals enmig d'un descampat, o sigui que de toilette poca cosa. En una altra vaig poder experimentar la sensació que deuen tenir els homes als urinaris. Puc dir que, per primer cop en la meva vida, he fet pipi xerrant amb la noia del meu costat que devia tenir a uns deu centímetres. Les dues amb els peus sobre dos totxos i comentant els nostres plans per a un futur immediat. Com diuen els castellans: allí donde fueres haz lo que vieres. El toilette de la tercera parada el podem classificar dins del grup de lavabos normals a Àsia.
Tercera toilette stop de la ruta. Aquesta és una posició habitual pels vietnamites.


Amb el cul quadrat, les cames adormides i sense haver menjat res més que mitja barra de pa i un formatget (bé, el Pau dos formatgets) durant tot el trajecte, vam arribar a Saigon a les 8 de la nit del 22 de febrer.

Gra assecant-se en alguns dels pobles pels quals vam passar.
Vam gaudir de sol, núvol i pluja durant el nostre viatge.


Saigon ens ha agradat des del primer moment i tot i que hi hem estat molt poc temps l'hem aprofitat al màxim. Ahir vam visitar els túnels de Cu Chi. Una experiència força claustrofòbica tot i que els han fet més amples perquè hi poguem entrar els occidentals. Vam poder veure una per una les diferents trampes que utilitzaven amb demostració practica inclosa, fet que en alguns casos es podria haver evitat i ens van convidar a menjar tapioca perquè ens féssim la idea de la dieta dels guerrillers de la zona durant la Guerra Americana. El que no vam fer va ser pagar 10€ per deu trets amb una AK47 (Kalashnikov) o una M30. Com a bons catalans ens considerem unes persones pacífiques i no ens atrau gaire això d'anar ametrallant pel mig de la muntanya, cosa que no es pot dir de diferents individus americans que, per treure's l'espineta de no haver pogut entrar als túnels (purament per qüestions de volum) van deixar-se el sou en bales.
Sortint d'un túnel. No m'hi trobareu amagada a mi aquí sota!
El Pau entre comunistes.
Entrada d'un túnel des de dins de la trinxera.
Dins del túnel mida occidental!


La tarda la vam dedicar a passejar per la capital del sud i la ciutat més gran del país i a caure de quatre potes (mai més ben utilitzada aquesta expressió) dins les fonts de l'entrada de l'edifici Bitexco Finantial Tower, el més alt, modern i emblemàtic de la ciutat que té un heliport al pis 52. Tan remullats i abonyegats vam quedar que va sortir mig personal de l'edifici a veure com estàvem, oferir-nos tovalloles, desinfectant i fins i tot un taxi per anar a l'hospital. Vam acceptar-ho tot excepte el taxi perquè la nostra idea era pujar a dalt de l'edifici per veure Saigon des de l'aire i no pensàvem canviar-la per un petit (o gran) contratemps. Així que amb un bon descompte en el preu de l'entrada, potser una espècie de suborn perquè tinguessim la boca calladeta, vam pujar al pis 50. Des d'aquí vam veure com es feia fosc.
Primers auxilis després de la gran patacada. No s'aprecia bé però el Pau va xop!
El senyor policia acordonant la zona. Al darrera la font traïdora dels forats (40 cm de fondària).
Per fi dalt de la Torre Bitexco. Pis 49.
Vistes des del bar del pis 50. Saigon és enorme.
La nostra amiga la Torre Bitexco. La recordarem tota la vida, especialment les seves fonts.


Ens veiem a Angkor Wat!
 

dissabte, 23 de febrer del 2013

Fent el motard per Hoi An (dedicat al Miquel).

Hoi An surt a totes les guies com la ciutat del centre del Vietnam on et copien el vestit que vulguis en un parell de dies i a un preu més que assequible. Però jo crec que nosaltres la recordarem més per l'excursió sobre d'una Minsk que vam fer amb en Hawkmoon, un noi de Manchester. Amb ell, el Mr. Xi i les Minsk vam anar a My Son, un conjunt de temples mig enderrocats, en part pel pas del temps, en part per les bombes americanes. Un Angkor Wat en miniatura, segons el Hawkmoon, ja us ho direm en uns dies. De moment, sense haver vist l'original, nosaltres hem quedat encantats amb My Son. Vam passar tot el dia entretinguts conduint entre els caminets, alguns de ciment altres de terra, que hi ha enmig dels camps d'arròs i aprenent una pila de coses dels vietnamites i d'aquesta part de país.
Preparats per arrencar.
Parada tècnica enmig de camps i camps d'arròs.
Una de les múltiples formes de reutilitzar una bomba. La campana del poble.
Passejant entre temples en runes.
Els temples de My Son.
Esperant que passi el tren.

Però com hem dit al principi, aquesta és la ciutat dels vestits fets a mida i com que quan vam arribar comptavem quedar-nos-hi nomès tres dies, calia anar per feina. La tarda del primer dia la vam dedicar a mirar fotos de vestits, tocar teles i deixar que ens prenguessin mides. Així que abans d'anar a sopar ja vam deixar encarregats un vestit i un abric pel Pau i un parell de vestits, uns pantalons i una camisa per mi. L'endemà a les cinc de la tarda teniem la primera proba. Increïble! Si a Barcelona es necessita una setmana perquè a qualsevol botiga et facin les vores dels pantalons! La segona proba i definitiva pel tercer dia, ben suats desprès de molts quilòmetres sobre la Minsk. Aquí vam ser una mica pesadets amb les espatlles del vestit del Pau però finalment ha valgut la pena.
El Pau amb la Thu, la seva estilista.
Últims retocs a l'americana del Pau.

Com que la proba era a les cinc de la tarda, teniem tot el matí lliure i vam decidir agafar una bicicleta i anar-nos a torrar a la platja. Era el primer dia que ens posavem el banyador i estàvem molt contents de poder rebaixar una mica el moreno paleta que haviem anat acumulant, alguns més que altres, tot s'ha de dir. I també s'ha de dir que més que bronzejar-nos vam quedar vermells com unes gambes de Palamós o com qualsevol guiri de samarreta de tirants de Salou. Ja veurem com acaba això, segurament amb un canvi de pell total tipus rèptil, de moment molta cremeta.
Barqueta de pescadors sortejant les onades.
Lluint vermell gamba dins la barqueta dels pescadors.
Reparant les xarxes dins de les barquetes cistella.
Durant els dies d'obligada estada a Hoi An, i després de l'excel·lent experiència sobre dues rodes, vam llogar una moto per continuar investigant caminets entre horts i camps d'arròs a la vora del riu, buscant llocs ben xulos on penjar-hi l'hamaca i saludant a la gent que treballa al camp, un altre tipus de vietnamites, molt més riallers que no pas aquells que es dediquen al turisme i sempre guarnits amb els típics barrets de palla.
Una venedora del mercat de Hoi An.
Paisatges idílics pels volts de Hoi An.
Transportant bambú pel riu.
Sopant una bona fondue vietnamita. De formatge res de res.
Un altre paquet cap a Sant Cugat!

dimarts, 19 de febrer del 2013

Atrapats a Hoi An.

En un primer moment va semblar divertit això de ser a Vietnam durant l'any nou lunar però avui ens hem adonat que hi ha tota una màfia muntada amb l'excusa del Tet que ens ha deixat incomunicats a Hoi An durant tres dies. No hi ha manera de sortir d'aquesta ciutat, ni per terra, ni per mar ni per aire. Tots els bitllets de tren venuts fins el 24 de febrer, cap vol intern amb seients lliures fins el 25 i de vaixells es veu que no n'hi ha. Hem intentat llogar un cotxe però tampoc ha estat possible i en taxi parlem d'uns 10.000.000 de dongs... Total que hem acabat cedint i agafant els dos últims bitllets de bus pel dia 21 a les 6 de la tarda per arribar a Saigon després de 22 hores de carretera. El preu dels bitllets... 1.000.000 de dongs per cap, tenint en compte que el sou mitjà d'un vietnamita, que no treballi en el sector del turisme, són uns 50€ al mes (menys de 1.400.000 dongs) és fàcil veure que hi ha alguna cosa que no quadra... I més quan acabes pujant al tren i veus que la meitat dels llocs van buits quan representa que tu has pagat el doble del preu normal del bitllet perquè està tot ple perquè... És Tet!
En el Reunification express camí de Hué i Hoi An.

I la pregunta ha estat: però el Tet no va ser el dia 10 de febrer i durava una setmana? Ui! Clar, però és que després del Tet ve el el postTet i sempre està tot ple i per això pugen els preus tant. Per tant s'entén 100.000 dongs entre la primera consulta del preu de bitllet d'aquest matí i quan hem decidit comprar-lo. Impressionant la inflació en aquest país!
El Pau camí de Da Nang en moto-taxi per intentar comprar bitllets amb en Mr. Xim.

Però no us penseu que som uns tiquis miquis que hem anat a un poblet del Vietnam perdut entre camps d'arròs (que també) i ara volem sortir-ne amb AVE. Parlem d'un dels llocs més turístics del país, a 30km de Da Nang, ciutat important i plena de resorts amb camps de golf i moltíssims guiris amunt i avall. Com ens ha dit la noia que ens ha acabat venent els bitllets, aquí s'hi ha de venir amb bitllet de sortida. Ens ho apuntem per la propera vegada, perquè la ciutat realment val la pena.
Hoi An de nit. El pont que porta cap a l'hotel.

En fi... Intentem prendre'ns-ho amb filosofia i aprofitar aquests tres dies per aprofundir en la gastronomia de la zona i les seves platges, la piscina de l'hotel també sembla un lloc força interessant.

dijous, 14 de febrer del 2013

Sapa, passejant entre camps d'arròs.

Fa menys d'una setmana que vam arribar a aquest poblet i ja estem de camí de tornada però en aquests dies hem fet i après tantes coses que val la pena escriure quatre línies perquè us moriu d'enveja.
Búfals d'aigua per treballar les terrasses inundades.

 
El tren ens va deixar a Lao Cai a les 5:15 de la matina d'un dia plujós i fred de febrer. Encara ens quedava discutir el preu amb el conductor d'autobús i una hora de carretera de revolts fins a Sapa.
Terrasses seques. Aquí es sembra a l'abril i la sega és al setembre.
Cada nen s'ocupa d'un búfal i al vespre el porta cap a casa.
 
Un cop instal·lats a l'hotel (Sapa Luxury Hotel, hi ha qualitat, eh!) vam decidir anar a esmorzar abans de valorar la situació en que ens trobàvem i apretar a córrer. Pels carrers de Sapa no hi havia ni una ànima, el mercat tancat i els bars i restaurants amb les persianes mig abaixades. Amb la panxa plena, i el primer trago de vi d'arròs d'aquests dies, vam adonar-nos del que passava: eren les vuit del matí d'un diumenge, feia una boira que et deixava xop i que no et deixava veure a més de dos pams i... era el Tet. Així que vam decidir deixar passar el dia i començar a fer plans l'endemà.
Durant el Tet és de mala educació rebutjar el vi d'arròs quan te l'ofereixen... I te n'ofereixen molt!
Pel Tet ells maten el porc, nosaltres per Nadal matem el gall.

Passejant orgulloses dels seus vestits nous i del xupa xup!
 
La idea era fer una excursió d'un parell de dies entre camps d'arròs. Per això ens haviem posat en contacte amb la Su, una mini h'mong casada amb un dzay, vint-i-un anys i un fill de quatre. Una persona encantadora que de seguida ens va caure bé, sobretot quan vaig veure que la seva capacitat per inventar històries a partir d'un fet observat era similar a la meva.
Us presentem el mini vietnamita que hem adoptat a Hanoi. Ja podeu anar fent-li lloc!

El fet és que quan va venir la Su a buscar-nos a l'hotel jo estava sola al menjador amb el fill dels amos en braços (uns dos mesos i plorant com un desesperat perquè l'havien oblidat en un sofà mentre tothom feinejava). Això sumat al chin jaw, 'hola' en vietnamita, que el Pau li havia escrit en el mail de feia un parell de dies li va servir per: creure que el Pau i jo erem una parella de catalans que estàvem treballant a Hanoi des de feia un temps i, entre altres coses, ens havia donat per adoptar un nen. Aquests dies del tet, com que teníem festa, haviem decidit anar a conèixer el país que ens acollia, amb el nen, clar, per això l'excursió no podia ser gaire llarga. Bon principi, Su.
 
La canya de sucre és un vici! Un cop comences no pots parar!
Teixint fils de cànyem per fer bosses per vendre.
Les h'mong no es tallen mai el cabell.
 
Aquests dies han estat d'immersió total en l'estil de vida i la gastronomia de les tribus del nord del Vietnam. Hem estat entre h'mongs, la tribu de les armilles índigo i la més comerciant, dzao, o les dones dels mocadors vermells i dzay, els que passen més desapercebuts de tots perquè no porten ni mocadors vermells al cap ni intenten vendre't bosses a tothora. Més ben dit, hem estat entre dones h'mong, dones dzao i dones dzay perquè els homes estaven tancats a les cases bevent licor d'arròs i fins el tercer dia no van treure el cap. Totes elles estrenaven vestits perquè és tradició fer-ho per any nou. Així que les hem vist amb les seves millors gales i amb les mans i la cara tenyides de blau per l'índigo de les armilles barrejat amb el suc de la canya de sucre que els encanta anar xupant.
Coses d'homes. El Pau amb el sogre de la Su.
Les més guapes del poble! Amb el mocador de les dzay.
Integrats totalment en les tradicions de la zona. Només ens faltaven les gallines.
Petita excursió en moto a la Cascada de la Plata.
Ja teniem mono d'sleeper bus! Aquí us presentem la versió vietnamita. Ruta Sapa-Hanoi.
 
Ara ja només ens deuen quedar unes 15 hores més de tren fins a Hué (escrivim aqúest post des del tren), a la part del mig de la costa del Vietnam. Aquest trosset de viatge el fem acompanyats de dues suïsses i un mig suís mig malaguenyo, l'Alejandro, la Manuela i l'Anita, que hem conegut al bus de Sapa a Hanoi.
 
P.D. Per si algú decideix passar per aquestes terres acompanyat de la Su, us deixem el seu mail (surenitty@yahoo.com) i el seu telèfon (+841686632163). Nosaltres la vam trobar gràcies al blog del Jordi i l'Anna, dos viatgers de Girona que van fer la volta al món i van estar per aquí fa un parell o tres d'anys (la seva web, www.voltaalmon.com, va de conya!).