Full de reclamacions.

Home! Fins ara ho havia intentat entendre i fins i tot ho trobava curiós i ho acceptava per això del relativisme cultural que t'expliquen a antropologia... Però avui ja n'han fet un gran massa i ja tinc el full de reclamacions a la bossa per escriure un mail a aquesta gent. Els ha tocat el rebre als de l'aeroport internacional de Mumbai, però és que són els que han posat la gota més gran i la que ha fet vessar el got.
Que es trigui una hora del centre de la ciutat a l'aeroport a quarts de dotze de la nit no és culpa seva, només faltaria. Aquesta ciutat és un caos automobilístic amb tota regla. Però que hagis de fer una cua de gairebé mitja hora entre cotxes i famílies senceres que empenyen amb els carretons plens de maletes per poder entrar a la terminal si que ja comença a ser responsabilitat d'aquests senyors. Però anem amb temps i no passa res de res. Un cop a dins fem el check in sense problemes i ens dirigim a la CUA d'immigració. CUA així, en majúscules perquè és com és la cua. La bona dona que ens ha de posar els dos segells molt simpàtica no és la pobreta, però deu ser que avui s'ha llevat amb mal peu. Jo estic més que castigada per haver trencat la cua i haver anat amb el Pau a donar-li els passaports els dos junts. Així m'ho fa saber. Miro el noi de darrera i li demano perdó humilment, potser m'he passat de llesta sense adonar-me'n. Cap problema. El noi em somriu i amb això ho deixem solucionat.
Apa! Una prova més superada, però encara queda el millor... El tema seguretat! I aquí és on ja em comença a pujar la mosca al nas. Fins ara les diferents cues es feien en funció del tipus de bitllet que tens. Que si econòmic, que si bussines que si first class. Però aquí la cua s'ha de fer en funció de gènere. I com no a la lady li toca anar a la cua del fons de tot. Sembla que som menys ladies i el Pau queda allà lluny... Però de seguida va guanyant terreny fins que em passa. Escàner, escorcoll, segells... I jo vinga fer cua amb les ladies. No puc dir el temps de rellotge que m'hi he estat perquè no era la idea, en un principi, cronometrar-ho per a res en concret però una hora de rellotge no me la treu ningú. Allà fent cua i deixant passar a les hostesses perquè tenen prioritat, a les ladies que de tan fer cua a la cua de ladies ja fan tard i perden el vol, els nens petits que tot i ser del gènere masculí també han de fer cua amb les ladies... Per pur avorriment comences a mirar com està muntat el sistema i com és que la meva cua no es mou gens. Però com pot ser això? Resulta que hi ha més de sis arcs de seguretat perquè els homes puguin anar passant fluïdament i per a nosaltres un de sol. Una sola cinta on deixar les bosses de ma per ser revisades (per una lady clar, no sigui que un home pugui xafardejar les coses que hi ha dins la bossa d'una dona). Una sola policia que t'escorcolla quan l'arc pita, o sigui sempre, i aquesta mateixa és la que ha de posar un nou segell a la targeta d'embarcament. A la sortida una munió d'homes espera les seves ladies arrufant el nas. No, si encara serà culpa nostra que ens hem encantat xafardejant alguna cosa! El millor de tot és quan una pilot, tot i passar directament a la part del davant de la cua ha d'esperar tant a ser escorcollada que la resta del personal de l'avió acaba per marxar i no esperar-la. Mira que ser pilot i lady! Finalment la meva bossa passa i dins d'una caixa a part el mòbil i l'Ipad. Com que la noia de darrera meu que va really late i segons ella is not her fault no arriba a les caixes pels mòbils es decideix que el posa amb les meves coses. Fantàstic! Ara quan aconsegueixi passar a l'altre costat resultarà que han donat a una altra la meitat dels meus personal belongings. I quan veig que hi ha una policia que toca la meva bossa de ma penso: com me la obris sense que jo estigui al davant la lio parda. Així estan els ánims. Algú m'ho explica i no m'ho crec.
Doncs res, dec fer cara de tants pocs amics que quan aconsegueixo sortir de tot aquest casino, com diu la italiana del meu costat, el següent policia que m'ha de demanar el bitllet em deixa passar sense dir res.
Ja som a dins. El Pau m'espera al final de l'escala. Jo estic ofuscadíssima. Vaig al lavabo a rentar-me les mans un altre cop. No sé si com a protecció natural jo no me n'adono però el Pau fent conya diu: has vist que de toiletes només n'hi ha un per dones i en canvi per homes n'hi ha tres? Què? Clar, deu ser per això que els homes tenen fama d'anar cada dos per tres al bany i de dos en dos. Aquí si que ja s'han passat. S'han guanyat un bon escrit al Customer Service Team del Chhatrapati Shivaji International Airport. Per a mi això té un nom ben clar: discriminació.
Atentament.

Júlia Campmany.

PS: Des de que hem arribat a l'aeroport fins que hem passat l'últim control (de control poc, de cua molta!) han passat ben bé més de tres hores, sense deixar de fer cues.

Després del ressopó Pizza Hut les coses ja es veuen d'una altra manera.