Els del Brel i el Gauguin!

Així va saber com el simpàtic senyor del mini aeroport de Nuku Hiva va cridar-nos als quatre que feia una estona que passejavem per la sala. Eren prop de les 12 del migdia i segurament aquell era l'últim vol del dia que sortia de l'illa. Sense passar per cap mena d'arc de seguretat, ni control de líquids ni res de res vam pujar a l'avioneta de 13 places (igualeta que la de Kathmandu però aquest cop amb pilots francesos).

Els vuit del Gauguin i el Brel.

Vista d'ocello de l'aeroport de Hiva Oa.

 

Després de gairebé una hora de vol entre sol, núvol i pluja, el pilot va mirar enrere i ens va donar la benvinguda a Hiva Oa. L'illa on van decidir passar els últims anys de la seva vida el pintor Gauguin i el cantant Brel alguna cosa havia de tenir...

Visitant la tomba del pintor de Les Marqueses.

 

Només baixar de l'avioneta la Marie Flour ens va posar un collarets de llavors al coll de cadascú mentre esperàvem les maletes.

Acabats de coronar per la Marie Flour.

 

Amb un cop de 4x4 vam arribar a la pensió on hem estat aquests tres dies i vam dedicar la tarda a passejar pel poble d'Atuona, la capital. Excursió en pujada al cementiri on hi ha enterrats pràticament de costat en Brel i en Gauguin, xerrada amb els personatges més rars del poble (impressionant com està millorant el nostre nivell de francès!) i una mica de classes de ball.

Interessants converses amb el Dani.

Assajant el ball al poliesportiu d'Atuona.

 

Si bé és cert que cada cop els pares de Les Marqueses (i de totes les illes en general) tendeixen a parlar més en francès als seus fills i que a l'escola només estudien marquesuià dues hores a la setmana, també és cert que sembla que, en alguns aspectes, intentin recuperar diferents manifestacions culturals que els missioners francesos els van prohibir totalment amb la seva arribada. La gent comença a tatuar-se de nou, es recuperen alguns balls i cançons... Ja veurem com els va la cosa, és difícil sobreviure si tens tot el pes de la France sobre teu!

A la illenca. Amb collarets i sense camisa.

 

L'endemà ens vam llençar a buscar tikis per l'illa nosaltres sols. Amb un mini 4x4 i mitja barra de pa vam sortir a les vuit del mati d'Atuona i no vam tornar fins que ja fosquejava. Al vespre, asseguts repassant el mapa de l'illa vam adonar-nos que haviem fet totes les carreteres i el millor de tot: gairebé haviem sabut trobar tots els tikis que té amagats. Alguns s'ha de dir que amb una mica d'ajuda.

El noi que ens va portar fins el tiki més amagat de tots!

Als marae més amagats encara hi ha ossos humans.

 

A part de buscar marae, pae pae i tikis pel bosc també vam haver de buscar-nos el dinar. Tornava a ser diumenge i la reduïda oferta gastronòmica de l'illa passava a ser nul·la. Però s'ha de dir que des que la Rose ens va ensenyar el grapefruit i el Richard els arbres dels mangos que ens apanyem força bé. Si això li sumes la llauna de tonyina que vam poder comprar en un colmado que vam trobar obert tens un dinar espectacular!

El tiki més simpàtic de tots. Una dona parint.

Entre tikis gegants. 2,67 m. el més alt de la Polinèsia.

Una tiki més...

 

Per compensar el dia de muntanya, ahir vam anar amb la Simon a Tahuata, una altra illeta, en vaixell. Allà un home va fer-nos una visita guiada en francès pel marae del poble que nosaltres més o menys vam entendre i vam tornar a agafar el vaixell per anar a dinar a una platja solitària entre palmeres... Per primer cop semblava que teniem davant una postal de la Polinèsia Francesa que nosaltres teniem al cap i comencem a recuperar el nostre bronzejat!

Per fi platja a la Polinèsia! Anant a buscar la barqueta per desembarcar.

Cap al final d'un gran dia de mar i tikis.