El melic del món i la Vall Sagrada.

Després dels dies que hem passat fent el Camí, arribem a Cusco amb tota la roba xopa i uns lleugers cruiximents a les cuixes, alguns més que altres. Així que decidim passar un dia tranquil passejant per la capital del famós Imperi Inca, Cusco, o el 'melic del món' en quetxua.

Vista general de la Plaza de Armas.

 

Cusco és una ciutat completament turística, però com passa moltes vegades, si està plena de 'guiris' serà perquè alguna cosa té. Cusco en té moltes de coses. La imprescindible Plaza de Armas, de qualsevol ciutat sudamericana, però aquesta envoltada de porxos plens de bars i restaurants. Esglésies, catedrals, convents, cases colonials amb fonaments inques i uns estrets carrerons empedrats que el vianant ha de compartir amb els cotxes. Tot perfectament restaurat, repintat, de postal.

Església de la Companyia de Jesús al centre de Cusco.

Fonaments inques a la casa de l'arquebisbe.

 

Un cop reposats decidim que, tot i que el temps no acompanya gaire, agafarem una moto i visitarem el Valle Sagrado pel nostre compte. Encara que segurament ens perdrem alguna explicació interessant i més o menys creïble del guia de torn, necessitem anar una mica al nostre aire.

En ruta per la Vall Sagrada.

 

La ruta sobre la moto de cross comença direcció Pisac. Però pel camí anem parant als llocs que més ens criden l'atenció. Aquesta vall està plena de ruïnes inques. Comencem pels 'Banys de l'Inca', un sistema de canalització d'aigua que encara es manté en funcionament avui en dia. El més impressionant: les roques tallades i perfectament encaixades d'aquesta construcció.

Balneari inca.

 

A l'hora de dinar arribem a Pisac, un poblat inca situat dalt d'una muntanya de més de 3.500 metres, a hores d'ara ja hem après que a aquesta gent els fascinaven les altures, amb els dos vessants perfectament ordenats en terrasses pel cultiu. Increïble, senzillament.

Vista de l'antic poble inca de Pisac.

Vigilant la porta d'entrada.

Un racó de Pisac.

 

Moto muntanya avall ara rumb Ollantaytambo atravessant la vall d'Urubamba. Foto, foto i més foto. Ollantaytambo va ser on ens va deixar el tren d'Aguascalientes el dia que tornavem de Machu Picchu, no cal dir que en aquell moment no teniem cap intenció de fer el turista, però sort que hi hem tornat perquè el poblat fortificat que hi ha, dalt de la muntanya no cal dir-ho, val l'excursió.

Desde d'alt d'Ollantaytambo.

Prohibit escalar les ruïnes...

 

D'Ollantaytambo hem marxat ràpid perquè se'ns acabaven les hores de llum i volíem arribar a Moray, que vénen a ser les terrasses de les muntanyes que hi ha per tot arreu però invertides. És a dir, aquí no han edificat muntanyes sinó valls. Encara no se sap del cert que són aquestes construccions. Alguns diuen que llocs sagrats, altres que centres d'investigació agrícola de l'època... El fet és que el lloc té una màgia especial, suposo que hi ajuda el fet d'estar perdut enmig de camps de res on els autobusos no hi arriben.

Camí de Moray.

Una de les tres circunferències de Moray.

 

Amb la nit a sobre i unes dues hores fins a Cusco posem punt i final a la nostra visita a la vall sagrada dels inques i ens enfilem en un altre bus nit cap a Nasca.