Per fi a Ushuaia.

 

Abans de volar cap a Buenos Aires i trobar-nos amb l'Andreu tornem a agafar uns quants busos, amb parada tècnica d'una nit a Punta Arenas, fins arribar a Ushuaia, la capital argentina de la Terra del Foc, la ciutat més austral del món, el punt de sortida del 90% de les expedicions a l'Antàrtida, casa de pingüins, lleons marins i algun esquiador, entre altres bèsties.

Badia Lapataia. Punt últim de la Ruta 3.

 

Gràcies a la nostra gran planificació i a les bones connexions en bus que hi ha a l'hivern en aquestes terres, nomès podrem estar-hi un dia aquí. Així que cal aprofitar-lo al màxim!

El parc natural de Terra del Foc és ple de guineus durant aquesta època.

 

Però per començar, la pensió que teniem reservada no existeix, o està tancada o la senyora propietària no vol que dormim allà. Així que ens torna la paga i senyal i ens diu bona nit. Apa. Carrega bosses un altre cop i busca un lloc on dormir enmig de la ventisca nocturna fueguina. Gràcies La casa de Alba, donarem molt bones referències de tu, no pateixis. Per sort, de seguida trobem una pensió on si que ens hi volen, amb la calefacció a 30 graus i un noi encantador, el Luís, que ens explica totes les possibilitats que hi ha perquè el nostre únic dia a Ushuaia valgui la pena.

Avançant entre camps gelats amb el tren dels presos.

 

La cosa queda de la següent manera: al matí ens vindrà a buscar un guia del parc per fer-hi una volta ràpida. Els punts més interessants i de més ràpid accés i una passejada en el trenet dels presoners. I si hi ha un tren dels presoners és perquè, no fa tant, hi havia molts presoners aquí. De fet, hi va haver un dia en que tots els habitants d'Ushuaia eren presoners, dels més dolents. El govern argentí va copiar el model que els anglesos havien utilitzat a Sydney o els francesos a Nova Caledònia i, per tal de poblar una zona inhòspita i acabada de conquerir, hi va enviar presos reincidents. Els paisatges i el Pablo, el guia de Còrdoba, província argentina, que ens va acompanyar van fer que la passejada valgués realment la pena.

Presa feta pels castors. Introduïts al parc el 1.946 per l'armada.

Navegant pel Canal de Beagle. Colònia de lleons marins.

 

La programació de la tarda era ben diferent. Vam embarcar-nos en un vaixell per navegar unes tres hores pel canal de Beagle i desembarcar en una illeta per fer-hi una volta. Veure el far més al sud del món, uns quants mandrosos lleons marins i molts ocellots cridaners, els noms dels quals ara mateix no ens vènen al cap.

Ushuaia des del Canal de Beagle.

Posant per la foto al Canal de Beagle.

Vam tornar a la pensió amb la sensació que havíem vist tot el que calia veure, encara que fos en format reduït, vam empaquetar les bosses i ens vam posar el despertador. L'Andreu devia estar arribant en aquell moment a Buenos Aires i nosaltres al cap d'un es hores també hi seríem!

El far més meridional del món, o això diuen.