Avui tornem a estar ajaguts en tot de coixins a l'hombra d'un para sol a Pai. Aquest és el típic poblet de turistes de platja ple de paradetes de souvenirs i de menjar, però sense platja. Un lloc molt tranquil que conserva l'esperit hippy que diuen que va tenir fa unes dècades.
Vistes del riu des de Pai
Hi vam arribar fa uns dies amb furgoneta des de Chiang Mai. El primer dia vam llogar una moto i vam estar xafardejant per aquí a prop. Vam pagar els 200 baths per cap d'entrada a les fonts d'aigua calenta de Tha Pai on els tailandesos hi bullen ous i vam posar-nos en remull una estoneta fins que vam veure que l'aigua estava plena de cuquets vermells que se t'enganxaven i vam decidir sortir.
Vam continuar fent carretera amb la motillo de marxes, que no acabava d'anar gaire fina que diguem, fins arribar a la cascada de Mo Paeng. Allà vam estar fent el mico una bona estona fins que vam decidir anar a prendre alguna cosa en un bar de la carretera amb unes cistelles ou de colorins per seure-hi. L'excusa era veure-hi la posta de sol.
Descansant després d'un dia de moto
El segon dia vam decidir que volíem anar més cap al nord i vam deixar les maletes al lodge i vam canviar de moto per anar cap a Mae Hong Son. Ens agrada això de deixar els trastos i fer una mini maleta. Són com unes mini vacances dins del viatge! I vinga revolts! Ara entenem les samarretes que venen a les paradetes de Pai! Pitjor que l'Arrabassada! I quines pujades i baixades! Des del darrera de la moto sovint semblava que entressis en una muntanya russa. Sort que no patiem gens perquè portàvem uns cascos d'alta seguretat xina!
Amb l'equipació motard al complert
De camí cap a Soppong vam entrar a la cova Tham Lod. Aquesta regió de Tailàndia està plena de coves, ens sembla recordar que l'amic Fran de la Jungla hi ha vingut algun cop i estem gairebé segurs que el mític episodi de la cova dels ratpenats ha de ser en alguna d'aquestes. La cova que vam visitar nosaltres diuen que és la més gran. En realitat són unes tres coves unides per un riu subterrani. Vam passar d'una cova a l'altra amb una barqueta de bambú i ens il·luminavem amb un llum de gas que portava una senyora que vam pagar, teòricament, perquè ens fes de guia. El que potser no vam remarcar prou va ser l'idioma de la visita i la bona dona no parlava ni una mica d'anglès. De totes maneres l'experiència va valer la pena.
L'entrada de la cova Tham Lod
A Soppong ha estat el primer lloc on hem tingut algun problema per menjar. Ara és la temporada més baixa de l'any i els 'restaurants' estan tancats. Així que no et queda cap altre opció que no sigui menjar al carrer. Fins al moment això no ha estat problema, a més a més tot el país està ple de paradetes de menjar i pots escollir la que més de gust et vingui. Però Soppong és un poble diminut, així que l'oferta és considerablement més reduïda. I com que a la tarda haviem estat passejant entre les quatre paradetes del poble hi haviem vist les diferents fases del menjar... Ens va començar a agafar una lleugera mania. La veritat és que no ens venien gens de gust els pad thai amb abelles mortes o les salsitxes plenes de mosques! I el pitjor de tot! Aquest deu ser l'únic poble de tot Tailàndia sense 7Eleven!
Una excursió de l'escola
Però ens vam organitzar i vam acabar anant al llit amb la panxa plena. Vam trobar un súper, que ja tancava, on hi vam comprar quatre paquets de fideus precuinats, una bossa de patates i unes galetes (recepta danesa). El Pau va anar a buscar aigua calenta per tirar als fideus i jo a demanar uns bastoners per menjar-nos-els. Sembla que no pugui ser difícil demanar aigua calenta o coberts però si el nivell de tailandès és com el nostre i tenint en compte que els nostres interlocutors d'anglès res de res pot arribar a ser una aventura digna de comentar. Aquesta no va ser la millor sopa de fideus de la nostra vida però, com a mínim, ens va omplir la panxa.
Fent benzina a l'antiga
L'endemà al matí, i amb més galetes daneses a la panxa, vam seguir per la 1095 cap a Mae Hong Son. Sense res planejat, vam anar parant a diferents poblets. Parant en aquests lloc canvies una mica la idea que tens d'aquest país, sobretot si la primera parada és Bangkok. Aquí la gent és diferent. Podríem dir molt més autèntica, sense voler donar a la paraula cap sentit del tipus Indiana Jones. Simplement són gent de poble, que encara vesteixen els vestits tradicionals pel seu dia a dia i que viuen en casetes fetes de bambú i fulles entre porcs i gallines. Molts d'ells no deuen tenir aigua corrent a casa però no per això es respira pobresa. Simplement queden lluny de l'estil de vida occidental i sembla que no tinguin cap pressa per arribar-hi.
Algun poblet de la zona
Seguint la sinuosa 1095 pots veure com el paisatge va canviant, i si vas amb moto, pots sentir com canvia la temperatura també! De cop sembla que estiguem enmig de la selva i ens apareixen les muntanyes tallades que hem vist a pelis com The beach. Ara si que ens creiem que estem a Tailàndia, que no és que abans no ens ho creguéssim, però de cop ens adonem que aquesta imatge del país és la que els dos teníem al cap.
Perduts entre revolts i naturalesa
Després de dinar els pad thai més autèntics de la nostra vida, i també els més barats, en un poble no localitzable al mapa perquè, segons el Pau, el mapa de la Lonely està malament, arribem a una espècie de mini Suïssa rodejada de camps de te. Baan Rak Tai. Aquest és un poble que ben val la visita. La població és xinesa i a les botigues del poble hi pots trobar el que trobaries en qualsevol basar xinès. Un basar especialitzat en productes de te, que per això estan a la zona que estan. I per sopar un bon arròs tres delícies!
Camps de te que han substituït (?) els d'opi
Una de les coses bones que ens ha portat moure'ns per aquest racó de món sense mapa i sense possibilitat de poder preguntar la direcció a ningú és poder creuar la frontera entre Tailàndia i Myanmar sense necessitat de visat ni passaport. Allà, al final d'un caminet de terra, et trobes una tanca de canya amb un cartell que suposem que et dóna la benvinguda al país. També hi ha una paradeta de militars feta de sacs de sorra però de militar cap. Així que ens vam atrevit a posar el peu al país veí sense demanar permís a ningú.
En terra de ningú
Ahir vam continuar la ruta per la terra dels Senyors de la Droga, com diu la guia, i vam anar a petar a la cova del monjo que no parla (vegis un altre capítol de Fran de la Jungla). Vam entrar amb ell a dins i vam fer una mica d'intrèpids aventurers perquè a dins ens hi vam trobar unes quantes bèsties... Una serp, una taràntula enorme, ratpenats... Una propineta al monjo i cap a la cova dels peixos. Però aquí no hi ha caixers, no tenim ni un duro i la cova val 100 baths per cap; un altre dia serà... Decidim anar d'una tirada a Soppong, on sabem que hi ha un caixer, i, després de barallar-nos-hi una mica aconseguim els diners.
Raconets de Tailàndia
Un cop hem dinat iniciem tranquil·lament el camí de tornada. Segur que hi ha moltes més coses a veure per aquí però Pai ens tira molt i les dutxes d'aigua calenta encara més.
aixó si que es fer país.
ResponEliminaFàcil i divertit! 300km...
EliminaGenial la frontera de canyes i l'equipació motard model màxima seguretat.
ResponEliminaA què equival un bath?
La frontera era surrealista!
Elimina40 baths = 1 euro (aprox.)