Saigon, vint-i-sis hores després.

Tirololí tirololí! O com sigui que soni la musiqueta quan assoleixes un nou récord Guiness. Nosaltres el vam fer, sense tenir-ne cap intenció, fa dos dies. En realitat fa menys de dos dies, fa 36 hores. Vint-i-sis hores dalt d'un sleeper bus. De Hoi An a Saigon. I us dic una cosa... Vam trobar a faltar els sleeper bus indis que, tot i la merda que porten de sèrie, tenen uns llits com cal on et pots estirar tan llarg com siguis. Qui havia de dir, quan vam sortir de l'últim bus a Mumbai, que algun dia diríem això!

Entrant a l'sleeper bus el 21 de febrer a les 6 de la tarda. Hoi An.

 

Durant aquestes vint-i-sis hores vam fer tres toilette stops, una de les quals enmig d'un descampat, o sigui que de toilette poca cosa. En una altra vaig poder experimentar la sensació que deuen tenir els homes als urinaris. Puc dir que, per primer cop en la meva vida, he fet pipi xerrant amb la noia del meu costat que devia tenir a uns deu centímetres. Les dues amb els peus sobre dos totxos i comentant els nostres plans per a un futur immediat. Com diuen els castellans: allí donde fueres haz lo que vieres. El toilette de la tercera parada el podem classificar dins del grup de lavabos normals a Àsia.

Tercera toilette stop de la ruta. Aquesta és una posició habitual pels vietnamites.

Amb el cul quadrat, les cames adormides i sense haver menjat res més que mitja barra de pa i un formatget (bé, el Pau dos formatgets) durant tot el trajecte, vam arribar a Saigon a les 8 de la nit del 22 de febrer.

Gra assecant-se en alguns dels pobles pels quals vam passar.

Vam gaudir de sol, núvol i pluja durant el nostre viatge.

Saigon ens ha agradat des del primer moment i tot i que hi hem estat molt poc temps l'hem aprofitat al màxim. Ahir vam visitar els túnels de Cu Chi. Una experiència força claustrofòbica tot i que els han fet més amples perquè hi poguem entrar els occidentals. Vam poder veure una per una les diferents trampes que utilitzaven amb demostració practica inclosa, fet que en alguns casos es podria haver evitat i ens van convidar a menjar tapioca perquè ens féssim la idea de la dieta dels guerrillers de la zona durant la Guerra Americana. El que no vam fer va ser pagar 10€ per deu trets amb una AK47 (Kalashnikov) o una M30. Com a bons catalans ens considerem unes persones pacífiques i no ens atrau gaire això d'anar ametrallant pel mig de la muntanya, cosa que no es pot dir de diferents individus americans que, per treure's l'espineta de no haver pogut entrar als túnels (purament per qüestions de volum) van deixar-se el sou en bales.

Sortint d'un túnel. No m'hi trobareu amagada a mi aquí sota!

El Pau entre comunistes.

Entrada d'un túnel des de dins de la trinxera.

Dins del túnel mida occidental!

La tarda la vam dedicar a passejar per la capital del sud i la ciutat més gran del país i a caure de quatre potes (mai més ben utilitzada aquesta expressió) dins les fonts de l'entrada de l'edifici Bitexco Finantial Tower, el més alt, modern i emblemàtic de la ciutat que té un heliport al pis 52. Tan remullats i abonyegats vam quedar que va sortir mig personal de l'edifici a veure com estàvem, oferir-nos tovalloles, desinfectant i fins i tot un taxi per anar a l'hospital. Vam acceptar-ho tot excepte el taxi perquè la nostra idea era pujar a dalt de l'edifici per veure Saigon des de l'aire i no pensàvem canviar-la per un petit (o gran) contratemps. Així que amb un bon descompte en el preu de l'entrada, potser una espècie de suborn perquè tinguessim la boca calladeta, vam pujar al pis 50. Des d'aquí vam veure com es feia fosc.

Primers auxilis després de la gran patacada. No s'aprecia bé però el Pau va xop!

El senyor policia acordonant la zona. Al darrera la font traïdora dels forats (40 cm de fondària).

Per fi dalt de la Torre Bitexco. Pis 49.

Vistes des del bar del pis 50. Saigon és enorme.

La nostra amiga la Torre Bitexco. La recordarem tota la vida, especialment les seves fonts.

Ens veiem a Angkor Wat!