dissabte, 23 de febrer de 2013

Fent el motard per Hoi An (dedicat al Miquel).

Hoi An surt a totes les guies com la ciutat del centre del Vietnam on et copien el vestit que vulguis en un parell de dies i a un preu més que assequible. Però jo crec que nosaltres la recordarem més per l'excursió sobre d'una Minsk que vam fer amb en Hawkmoon, un noi de Manchester. Amb ell, el Mr. Xi i les Minsk vam anar a My Son, un conjunt de temples mig enderrocats, en part pel pas del temps, en part per les bombes americanes. Un Angkor Wat en miniatura, segons el Hawkmoon, ja us ho direm en uns dies. De moment, sense haver vist l'original, nosaltres hem quedat encantats amb My Son. Vam passar tot el dia entretinguts conduint entre els caminets, alguns de ciment altres de terra, que hi ha enmig dels camps d'arròs i aprenent una pila de coses dels vietnamites i d'aquesta part de país.
Preparats per arrencar.
Parada tècnica enmig de camps i camps d'arròs.
Una de les múltiples formes de reutilitzar una bomba. La campana del poble.
Passejant entre temples en runes.
Els temples de My Son.
Esperant que passi el tren.

Però com hem dit al principi, aquesta és la ciutat dels vestits fets a mida i com que quan vam arribar comptavem quedar-nos-hi nomès tres dies, calia anar per feina. La tarda del primer dia la vam dedicar a mirar fotos de vestits, tocar teles i deixar que ens prenguessin mides. Així que abans d'anar a sopar ja vam deixar encarregats un vestit i un abric pel Pau i un parell de vestits, uns pantalons i una camisa per mi. L'endemà a les cinc de la tarda teniem la primera proba. Increïble! Si a Barcelona es necessita una setmana perquè a qualsevol botiga et facin les vores dels pantalons! La segona proba i definitiva pel tercer dia, ben suats desprès de molts quilòmetres sobre la Minsk. Aquí vam ser una mica pesadets amb les espatlles del vestit del Pau però finalment ha valgut la pena.
El Pau amb la Thu, la seva estilista.
Últims retocs a l'americana del Pau.

Com que la proba era a les cinc de la tarda, teniem tot el matí lliure i vam decidir agafar una bicicleta i anar-nos a torrar a la platja. Era el primer dia que ens posavem el banyador i estàvem molt contents de poder rebaixar una mica el moreno paleta que haviem anat acumulant, alguns més que altres, tot s'ha de dir. I també s'ha de dir que més que bronzejar-nos vam quedar vermells com unes gambes de Palamós o com qualsevol guiri de samarreta de tirants de Salou. Ja veurem com acaba això, segurament amb un canvi de pell total tipus rèptil, de moment molta cremeta.
Barqueta de pescadors sortejant les onades.
Lluint vermell gamba dins la barqueta dels pescadors.
Reparant les xarxes dins de les barquetes cistella.
Durant els dies d'obligada estada a Hoi An, i després de l'excel·lent experiència sobre dues rodes, vam llogar una moto per continuar investigant caminets entre horts i camps d'arròs a la vora del riu, buscant llocs ben xulos on penjar-hi l'hamaca i saludant a la gent que treballa al camp, un altre tipus de vietnamites, molt més riallers que no pas aquells que es dediquen al turisme i sempre guarnits amb els típics barrets de palla.
Una venedora del mercat de Hoi An.
Paisatges idílics pels volts de Hoi An.
Transportant bambú pel riu.
Sopant una bona fondue vietnamita. De formatge res de res.
Un altre paquet cap a Sant Cugat!

8 comentaris:

  1. Quines ganes tinc de veure l'americana d'en Pau, pel trosset de tela que es veu té molt bona pinta!
    M'apunto Vietnam a la llista de visites pendents.

    ResponElimina
  2. Respostes
    1. Els vestits estan facturats camí de Sant Cugat... Tot i que la Júlia se n'ha quedat un per passejar-se per aquí...

      (Donde está Wally. pista: busca en els pròxims posts un vestit negre de cremallera, una camisa de ratlles o uns pantalons blau turquesa...)

      Elimina
  3. Pau, realmente fantástico. Te veo bastante mejor que la última vez que te vi en Madrid. ¡Eso si es dar envidia!Me alegro mucho por tu decisión y por ese magnífico viaje que te estás dando.
    Pasadlo bien.

    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Manuel! tu ve contandome tus andanzas, que jubilado no te veo!
      Eso si que da envidia! Un abrazo.

      Elimina