Sapa, passejant entre camps d'arròs.

Fa menys d'una setmana que vam arribar a aquest poblet i ja estem de camí de tornada però en aquests dies hem fet i après tantes coses que val la pena escriure quatre línies perquè us moriu d'enveja.

Búfals d'aigua per treballar les terrasses inundades.

 

El tren ens va deixar a Lao Cai a les 5:15 de la matina d'un dia plujós i fred de febrer. Encara ens quedava discutir el preu amb el conductor d'autobús i una hora de carretera de revolts fins a Sapa.

Terrasses seques. Aquí es sembra a l'abril i la sega és al setembre.

Cada nen s'ocupa d'un búfal i al vespre el porta cap a casa.

 

Un cop instal·lats a l'hotel (Sapa Luxury Hotel, hi ha qualitat, eh!) vam decidir anar a esmorzar abans de valorar la situació en que ens trobàvem i apretar a córrer. Pels carrers de Sapa no hi havia ni una ànima, el mercat tancat i els bars i restaurants amb les persianes mig abaixades. Amb la panxa plena, i el primer trago de vi d'arròs d'aquests dies, vam adonar-nos del que passava: eren les vuit del matí d'un diumenge, feia una boira que et deixava xop i que no et deixava veure a més de dos pams i... era el Tet. Així que vam decidir deixar passar el dia i començar a fer plans l'endemà.

Durant el Tet és de mala educació rebutjar el vi d'arròs quan te l'ofereixen... I te n'ofereixen molt!

Pel Tet ells maten el porc, nosaltres per Nadal matem el gall.

Passejant orgulloses dels seus vestits nous i del xupa xup!

 

La idea era fer una excursió d'un parell de dies entre camps d'arròs. Per això ens haviem posat en contacte amb la Su, una mini h'mong casada amb un dzay, vint-i-un anys i un fill de quatre. Una persona encantadora que de seguida ens va caure bé, sobretot quan vaig veure que la seva capacitat per inventar històries a partir d'un fet observat era similar a la meva.

Us presentem el mini vietnamita que hem adoptat a Hanoi. Ja podeu anar fent-li lloc!

El fet és que quan va venir la Su a buscar-nos a l'hotel jo estava sola al menjador amb el fill dels amos en braços (uns dos mesos i plorant com un desesperat perquè l'havien oblidat en un sofà mentre tothom feinejava). Això sumat al chin jaw, 'hola' en vietnamita, que el Pau li havia escrit en el mail de feia un parell de dies li va servir per: creure que el Pau i jo erem una parella de catalans que estàvem treballant a Hanoi des de feia un temps i, entre altres coses, ens havia donat per adoptar un nen. Aquests dies del tet, com que teníem festa, haviem decidit anar a conèixer el país que ens acollia, amb el nen, clar, per això l'excursió no podia ser gaire llarga. Bon principi, Su.

 

La canya de sucre és un vici! Un cop comences no pots parar!

Teixint fils de cànyem per fer bosses per vendre.

Les h'mong no es tallen mai el cabell.

 

Aquests dies han estat d'immersió total en l'estil de vida i la gastronomia de les tribus del nord del Vietnam. Hem estat entre h'mongs, la tribu de les armilles índigo i la més comerciant, dzao, o les dones dels mocadors vermells i dzay, els que passen més desapercebuts de tots perquè no porten ni mocadors vermells al cap ni intenten vendre't bosses a tothora. Més ben dit, hem estat entre dones h'mong, dones dzao i dones dzay perquè els homes estaven tancats a les cases bevent licor d'arròs i fins el tercer dia no van treure el cap. Totes elles estrenaven vestits perquè és tradició fer-ho per any nou. Així que les hem vist amb les seves millors gales i amb les mans i la cara tenyides de blau per l'índigo de les armilles barrejat amb el suc de la canya de sucre que els encanta anar xupant.

Coses d'homes. El Pau amb el sogre de la Su.

Les més guapes del poble! Amb el mocador de les dzay.

Integrats totalment en les tradicions de la zona. Només ens faltaven les gallines.

Petita excursió en moto a la Cascada de la Plata.

Ja teniem mono d'sleeper bus! Aquí us presentem la versió vietnamita. Ruta Sapa-Hanoi.

 

Ara ja només ens deuen quedar unes 15 hores més de tren fins a Hué (escrivim aqúest post des del tren), a la part del mig de la costa del Vietnam. Aquest trosset de viatge el fem acompanyats de dues suïsses i un mig suís mig malaguenyo, l'Alejandro, la Manuela i l'Anita, que hem conegut al bus de Sapa a Hanoi.

 

P.D. Per si algú decideix passar per aquestes terres acompanyat de la Su, us deixem el seu mail (surenitty@yahoo.com) i el seu telèfon (+841686632163). Nosaltres la vam trobar gràcies al blog del Jordi i l'Anna, dos viatgers de Girona que van fer la volta al món i van estar per aquí fa un parell o tres d'anys (la seva web, www.voltaalmon.com, va de conya!).