Seguint les passes de la Sílvia & family.

Gairebé sense adonar-nos-en arribem a Seatle. Buidem el maleter, tasca no gaire fàcil si tenim en compte que tenim el cotxe desde Las Vegas i que hem anat parant a tots els outlets que ens hem trobat pel camí, i treiem la llista que ens han passat la Sílvia i el Juli.

Vistes del downtown de Seatle.

Space Needle i Museu de la Música.

Kurt Cobain i Nirvana a l'EMP Museum, "Smells like teen spirit".

 

Seatle ens agrada des del primer moment. No deixa de ser una ciutat absolutament americana, però la veiem més habitable, menys impersonal que les altres. Els seus carrers fan pujades i baixades que tot sovint acaben al mar, és plena d'enormes jardins que enganxem en plena tardor. L'Space Needle, el bar on tocava Nirvana en els seus principis, les vistes del Downtown després d'una bona pujada per carrers plens de casetes amb jardí i cotxe aparcat a la porta...

Pike Market de Seatle.

Passejant pel Pike Market.

Més parades de Pike Market.

 

Però Seatle és, per sobre de tot, la ciutat on va néixer la cafeteria Starbucks. I, tenint en compte com són en aquest país, aquest local pot ser considerat quelcom històric, així que cal visitar-lo. Caminem cap el Pike Market en ple dissabte al matí i allà, rere tota la cua i un grup que canta a canvi de quatre monedes, trobem l'orígen del que són, probablement, les cafeteries més cares del món però que t'ofereixen sofàs amb vistes, Internet sense haver de demanar la contrasenya a ningú i on els cambrers no controlen el temps que hi passes i et saluden amablement i et pregunten el nom cada vegada que hi entres.

Tocant davant del primer Starbucks.

Després de mitja hora de cua...

 

Així que aquesta és la ciutat on la Sílvia, el Juli i l'Arià hi van passar uns mesos a principis d'any... Doncs no està gens malament. Però nosaltres volem veure per on paren ara, perquè no dir-ho clarament... ens morim de ganes de veure'ls! Ens han promès que ens estaran esperant a l'estació de Vancouver a les 11:40, hora prevista d'arribada del nostre tren. Quina il·lusió!

L'Arià ens ajuda amb les maletes.

 

Els veiem desde darrera del taulell d'immigració i quan el policia ens pregunta què fem aquí li cridem que els hem vingut a visitar a ells. El senyor continua fent preguntes però veu que no estem gaire pel cas i decideix posar-nos un segell a cadascun i deixar-nos passar.

Bon menjar i bona companyia!

A queixalades!!

 

I sort de les fotos que ens hem anat enviant perquè sinó no haguéssim conegut l'Arià! La Sílvia i el Juli com sempre però a la canadenca. Sembla que els aires de Vancouver els proven... Comprem una pila de menjar japonès, i ens asseiem a dinar al jardí aprofitant el solet que la ciutat ens regala avui i de pas comencem a posar-nos al dia... I és que feia gairebé un any que no ens vèiem les cares en directe!