No cal fer literatura barata sobre aquest país perquè ja se n'ha fet molta i ja se n'han dit moltes coses, molt bones o molt dolentes. Perquè, coneixeu algú que hagi estat en aquest país i en tingui una opinió neutra? No ho sé, com aquell que va a Portugal o a Alemanya... Nosaltres veníem avisats de casa. Ja sabíem que era un país que no ens deixaria indiferents: o t'enamora o fas mitja volta tan bon punt trepitges el primer carrer.
Vam entrar a l'Índia a peu. Si, si, a peu. Amb la motxilla carregada a l'esquena i el passaport a la mà. Va ser una entrada triomfal. El primer cop que entravem a un país caminant. Entre indis i nepalesos tenen les portes obertes i, per tant, no érem els únics peatons entre aquell enrenou de camions, ni els únics que anàvem carregats com unes mules. Pero si que erem els únics que no sabíem d'on ens vindria el primer pal.
Després de canviar les rúpies nepaleses per índies vam poder pujar en un bus, gràcies a l'assessorament totalment desinteressat de mitja població masculina, amb destí Gorakphur. El suposat bus ens havia de portar a lloc en dues hores, potser en van ser quatre. Aquí les parades no existeixen i el bus et deixa allà on tu li dius (que en un primer moment pot semblar un valor afegit però que acaba fent-se interminable!) i, com no, recull a qualsevol que passi pel camí. És molt curiós veure com el noi de la porta va amb mig cos a fora intentant convèncer a la potencial clientela.
Arribats a Gorakphur el bon home del bus se'ns enfada perquè no li volem pagar 30R per les maletes! Però quina barra! I els sacs de patates, les bicicletes i altres trastos que la gent carrega, no tenen luggage charge? En fi... que vist el panorama aquí, comprem els bitllets del tren cap a Varanasi per marxar el més aviat millor d'aquesta ciutat on les rates se't passegen entre les cames mentre intentes dinar alguna cosa en l'únic lloc que recomana la Lonely Planet. I mentre fem temps per pujar al tren (10:30pm) fent una birra d'amagat al fons d'un bar i, quedant demostrat d'aquesta manera que les desgràcies uneixen, apareix un holandès preguntant si sabem algun lloc acceptable per dormir o quin és el nostre pla per aquesta nit. Nosaltres, que ara ja fa dos dies que som tres, ens acopanya un belga que està viatjant durant dos anys, li recomanem que compri els bitllets pel tren cap a Varanasi i així anem tots junts. Així que acabem sent cinc (a l'holandès l'acompanya una holandesa).
A dins del tren la cosa no pinta del tot malament. Estem a la sleeper class, és a dir, un dels vagons que estan plens de lliteres, sacs de patates, gent amb mantes lligades pel cap, indis amb mòbils amb la música a tota pastilla i nens cridant i corrent amunt i avall. Però tenim un llit per a cadasú, no es pot fumar ni escopir dins del vagó i tenim la nostra bossa amb nosaltres; és a dir: tenim sac de dormir. Perquè això és una cosa amb la que, com a mímim jo, no hi comptava: a la Índia a l'hivern hi fa fred.
Arrenca el tren ben puntual i de seguida ens instal·lem a les lliteres. L'hora suposada d'arribar són les 4:40am però ja ens han dit que una mica de retard sempre és normal. Total que acabem arribant cap a les 7:00am a la ciutat del Ganges. A l'estació, mig morts de son, rossegant algunes galetes que encara ens queden i arrossegant les bosses, fem el recompte: hi som els cinc. Aleshores és quant ens surten els amics de sota les pedres. Si us plau! Total que ens deixem endur per la marea, agafem un taxi dels anys 50 on hi aconsegueixen encabir totes les bosses i 7 persones (hi ha dos conductors) i ens porten cap a un hotel net, barat, cèntric i amb jardí. Aquestes són totes les dades que tenim. Esperem que estigui bé perquè cap dels cinc ens hem volgut deixar endur per la primera impresió de la Índia que hem tingut a Goktaphur. Creiem que no seria just perquè és una ciutat petita, no turística i que a partir d'ara podrem començar a formar-nos una opinió amb més base del país.
Després d'una dutxa les coses sempre es veuen de manera diferent i aquest hotel té aigua calenta, bé, la nostra habitació, la Vanessa, el Jos i el Gunther no poden dir el mateix. Decidim començar amb les aventures índies i sortir a l'exterior nosaltres sols. Anem directes al Ganges, que està molt a prop del nostre hotel. Allà veiem per primer cop es ghats. Simplement impressionant. Això, en el seu moment, havia de ser una preciositat. És monumental. És tota una vora del riu construïda. Són escales que et porten dins de l'aigua. I l'aigua del Ganges és pura i sagrada! Això de sagrada jo no ho discuteixo però pura... jo no en faria un glop. Anem passejant sense pressa i deixem que la gent se'ns vagi apropant oferint-nos serveis diversos: una volta en vaixell, un massatge a les mans, henna, visitar la seva botiga, una mica de haxís... i entre vaques, ovelles, cabres, micos, gossos, rates i esquirols arribem a la primera zona dels crematoris. Els indis són un gent ben curiosa, des del nostre punt de vista. S'ofenen perquè quan et demanen la teva direcció de casa a l'hotel la troben massa curta o bé perquè preguntes si hi ha aigua calenta a l'habitació però no tenen cap problema a deixar-te passejar entre les fogueres on hi cremen els seus morts i et deixen preguntar tot allò que vulguis. L'única cosa que et demanen: no pictures please madame.
El nostre primer dia a Varanasi es resumeix en poca cosa més: un bon dinar i un bon sopar i cap al llit. La nostra idea és agafar un tren demà cap a Agra. Però aquí aprens que una cosa és el que tu tens en ment i l'altra el que aquest país et deixa fer. No hi ha manera humana de comprar els bitllets de tren per la web. Al cap de tres hores intentant-t'ho un noi ens diu que no és possible fer-ho i pagar amb una targeta no índia. Ok, ho acceptem. Decidim comprar els bitllets a través d'aquest noi que, casualment és venedor de bitllets de tren. Però no hi ha bitllets per demà a Agra. N'hi ha a Delhi i ell decideix que això és molt millor per a nosaltres perquè el tren té aire condicionat! Espero que tingui calefacció també! Amb els bitllets sota el braç decidim fer una altra volta per la ciutat i caminem sense rumb pels seus carrerons. Sense voler-ho ens tornem a trobar als ghats i allà el Cristoforo, un noi indi que segons ens diu ell és famós a Itàlia. Ens fa una explicació (sense demanar res a canvi) sobre un altre crematori que hem trobat. El més gran de la ciutat. Aquí no s'hi cremen ni les dones embarassades, perquè el fill no nascut és massa pur; ni els morts perquè una cobra els ha mossegat, perquè el verí faria enfadar els déus; ni els leprosos, perquè podrien contaminar l'aire ni la gent religiosa, ni els menors de deu anys. I tu dius... què se'n fa d'aquesta gent? Doncs se'ls lliga una pedra al peu i cap al riu! No està permés que les dones assisteixin a les cremacions perquè es veu que un cop una dona es va llençar a la foguera del seu marit desesperada perquè no sabia que faria ella sola amb totes les criatures. Així que aquí nomès s'hi veuen homes. I els homes no ploren perquè si les dones els veièssin plorar elles encara plorarien més. El Cristoforo també ens explica que les zones dels crematoris tenen propietari i que aquest té uns treballadors que colen cada dia les cendres buscant l'or que duien les persones cremades: arracades, collarets, anells, dents... i les cendres: al riu. I el bany: al riu. I la bogada: al riu. Es pot dir, sense por a equivocar-se, que el Ganges és el centre de les seves vides. Ah! també hem aprés que un enterrament d'aquest tipus està entre les 300 i les 500R.
Arribem a l'hotel cansats de tanta caminada i amb pudor de fum. Hem d'empaquetar totes les coses perquè demà marxem cap a la capital! Aquí ens separem. El Gunther i nosaltres anem cap a Delhi, la Vanessa i el Jos han decidit que ja en tenen prou i agafen un avió cap a unes illes paradisíaques que, suposadament, pertànyen aquest mateix país.
Vam entrar a l'Índia a peu. Si, si, a peu. Amb la motxilla carregada a l'esquena i el passaport a la mà. Va ser una entrada triomfal. El primer cop que entravem a un país caminant. Entre indis i nepalesos tenen les portes obertes i, per tant, no érem els únics peatons entre aquell enrenou de camions, ni els únics que anàvem carregats com unes mules. Pero si que erem els únics que no sabíem d'on ens vindria el primer pal.
A peu cap a l'Índia
Després de canviar les rúpies nepaleses per índies vam poder pujar en un bus, gràcies a l'assessorament totalment desinteressat de mitja població masculina, amb destí Gorakphur. El suposat bus ens havia de portar a lloc en dues hores, potser en van ser quatre. Aquí les parades no existeixen i el bus et deixa allà on tu li dius (que en un primer moment pot semblar un valor afegit però que acaba fent-se interminable!) i, com no, recull a qualsevol que passi pel camí. És molt curiós veure com el noi de la porta va amb mig cos a fora intentant convèncer a la potencial clientela.
Passejant entre gent enfeinada
Arribats a Gorakphur el bon home del bus se'ns enfada perquè no li volem pagar 30R per les maletes! Però quina barra! I els sacs de patates, les bicicletes i altres trastos que la gent carrega, no tenen luggage charge? En fi... que vist el panorama aquí, comprem els bitllets del tren cap a Varanasi per marxar el més aviat millor d'aquesta ciutat on les rates se't passegen entre les cames mentre intentes dinar alguna cosa en l'únic lloc que recomana la Lonely Planet. I mentre fem temps per pujar al tren (10:30pm) fent una birra d'amagat al fons d'un bar i, quedant demostrat d'aquesta manera que les desgràcies uneixen, apareix un holandès preguntant si sabem algun lloc acceptable per dormir o quin és el nostre pla per aquesta nit. Nosaltres, que ara ja fa dos dies que som tres, ens acopanya un belga que està viatjant durant dos anys, li recomanem que compri els bitllets pel tren cap a Varanasi i així anem tots junts. Així que acabem sent cinc (a l'holandès l'acompanya una holandesa).
Punt de trobada a Gorakphur
La Júlia preparada per dormir
Arrenca el tren ben puntual i de seguida ens instal·lem a les lliteres. L'hora suposada d'arribar són les 4:40am però ja ens han dit que una mica de retard sempre és normal. Total que acabem arribant cap a les 7:00am a la ciutat del Ganges. A l'estació, mig morts de son, rossegant algunes galetes que encara ens queden i arrossegant les bosses, fem el recompte: hi som els cinc. Aleshores és quant ens surten els amics de sota les pedres. Si us plau! Total que ens deixem endur per la marea, agafem un taxi dels anys 50 on hi aconsegueixen encabir totes les bosses i 7 persones (hi ha dos conductors) i ens porten cap a un hotel net, barat, cèntric i amb jardí. Aquestes són totes les dades que tenim. Esperem que estigui bé perquè cap dels cinc ens hem volgut deixar endur per la primera impresió de la Índia que hem tingut a Goktaphur. Creiem que no seria just perquè és una ciutat petita, no turística i que a partir d'ara podrem començar a formar-nos una opinió amb més base del país.
7 al taxi cap a l'hotel
Després d'una dutxa les coses sempre es veuen de manera diferent i aquest hotel té aigua calenta, bé, la nostra habitació, la Vanessa, el Jos i el Gunther no poden dir el mateix. Decidim començar amb les aventures índies i sortir a l'exterior nosaltres sols. Anem directes al Ganges, que està molt a prop del nostre hotel. Allà veiem per primer cop es ghats. Simplement impressionant. Això, en el seu moment, havia de ser una preciositat. És monumental. És tota una vora del riu construïda. Són escales que et porten dins de l'aigua. I l'aigua del Ganges és pura i sagrada! Això de sagrada jo no ho discuteixo però pura... jo no en faria un glop. Anem passejant sense pressa i deixem que la gent se'ns vagi apropant oferint-nos serveis diversos: una volta en vaixell, un massatge a les mans, henna, visitar la seva botiga, una mica de haxís... i entre vaques, ovelles, cabres, micos, gossos, rates i esquirols arribem a la primera zona dels crematoris. Els indis són un gent ben curiosa, des del nostre punt de vista. S'ofenen perquè quan et demanen la teva direcció de casa a l'hotel la troben massa curta o bé perquè preguntes si hi ha aigua calenta a l'habitació però no tenen cap problema a deixar-te passejar entre les fogueres on hi cremen els seus morts i et deixen preguntar tot allò que vulguis. L'única cosa que et demanen: no pictures please madame.
Així són tots els carrers de Varanasi.
El nostre primer dia a Varanasi es resumeix en poca cosa més: un bon dinar i un bon sopar i cap al llit. La nostra idea és agafar un tren demà cap a Agra. Però aquí aprens que una cosa és el que tu tens en ment i l'altra el que aquest país et deixa fer. No hi ha manera humana de comprar els bitllets de tren per la web. Al cap de tres hores intentant-t'ho un noi ens diu que no és possible fer-ho i pagar amb una targeta no índia. Ok, ho acceptem. Decidim comprar els bitllets a través d'aquest noi que, casualment és venedor de bitllets de tren. Però no hi ha bitllets per demà a Agra. N'hi ha a Delhi i ell decideix que això és molt millor per a nosaltres perquè el tren té aire condicionat! Espero que tingui calefacció també! Amb els bitllets sota el braç decidim fer una altra volta per la ciutat i caminem sense rumb pels seus carrerons. Sense voler-ho ens tornem a trobar als ghats i allà el Cristoforo, un noi indi que segons ens diu ell és famós a Itàlia. Ens fa una explicació (sense demanar res a canvi) sobre un altre crematori que hem trobat. El més gran de la ciutat. Aquí no s'hi cremen ni les dones embarassades, perquè el fill no nascut és massa pur; ni els morts perquè una cobra els ha mossegat, perquè el verí faria enfadar els déus; ni els leprosos, perquè podrien contaminar l'aire ni la gent religiosa, ni els menors de deu anys. I tu dius... què se'n fa d'aquesta gent? Doncs se'ls lliga una pedra al peu i cap al riu! No està permés que les dones assisteixin a les cremacions perquè es veu que un cop una dona es va llençar a la foguera del seu marit desesperada perquè no sabia que faria ella sola amb totes les criatures. Així que aquí nomès s'hi veuen homes. I els homes no ploren perquè si les dones els veièssin plorar elles encara plorarien més. El Cristoforo també ens explica que les zones dels crematoris tenen propietari i que aquest té uns treballadors que colen cada dia les cendres buscant l'or que duien les persones cremades: arracades, collarets, anells, dents... i les cendres: al riu. I el bany: al riu. I la bogada: al riu. Es pot dir, sense por a equivocar-se, que el Ganges és el centre de les seves vides. Ah! també hem aprés que un enterrament d'aquest tipus està entre les 300 i les 500R.
Passejant pels Ghats
Passejant pels Ghats
Observant el Ganges des d'un ghat
El cricket a tot arreu, també als ghats.
La nostra ofrena (amb el Gunther) al Ganges
El cel de Varanasi ple d'estels.
Els nens indis sempre somrients. Com vàrem llegir no fa gaire els nens indis són alegres però no necessàriament feliços
Impresionant això si que es conèixer el país a fons.
ResponEliminaNo es un viatge de El Cortés Ingles
És ben bé que la India no deixa ningú indiferent, i pel que expliqueu fa l'efecte que la vostra capacitat d'adaptació augmenta al mateix ritme que avancen els dies. Sens dubte és un bon començament per un llarg viatge. M'ha sorprès tanta boira, és cert que de vegades tenim unes imatges que no es corresponen gaire amb la realitat.
ResponEliminaApa, que la India és molt gran i encara heu de fer moltes parades. Una Gran Abraçada.
Quines fotazas nens! seguiu informant-nos tan bé parella... Abraçades i bona entrada d'any desde Benasque.
ResponEliminaEi Guillem! No et queixis gaire que veig que us ho esteu passant de conya per Benasc! Un petonarro a vosaltres dos també i a seguir currant molt! Ha, ha, ha!
EliminaQue tingueu un Bon Any 2.013, en el que veieu complerts els vostres desitjos. Cal dir que és una obvietat el que he escrit, doncs actualment ja esteu complint el vostre somni.
ResponEliminaSom molts els que hauríem volgut fer-ho també, però les circumstàncies personals no eren les mateixes i provablement en algun moment ens va mancar la determinació que vosaltres heu tingut.
Ja us anirem seguint en les diferents etapes de la vostra aventura.
Gaudiu-ne i una abraçada.
Isidre! Coneixent-te segur que faràs algun viatget aquest any, ara ja pots dedicar tot el temps als néts i a voltar, això si que fa enveja! Una abraçada i feliç 2013!
Elimina