Índia, punt i apart.

Del nostre viatge a la Índia ens quedaria explicar-vos les ciutats d'Udaipur i Mumbai però, la veritat, és que es fa molt difícil recordar aquells temps tan durs un cop estàs a Bangkok (el paradís caigut a la terra). Així que us en fem un resum ràpid i continuem gaudint de les meravelles tailandeses.

Com no, l'arribada a Udaipur va ser en sleeper bus a les tantes de la matinada. Tan matinada era, que vam decidir que no eren hores perquè gent decent com nosaltres estés rondant pel carrer i vam pujar al primer tuc tuc que va oferir per deixar el nostre destí a les seves mans demanan-li si-us plau i, sense regatejar, que ens portés a algun lloc on poder dormir. El lloc va resultar ser bufó i cèntric però només tenia una habitació, així que els tres ens hi vam encabir i vam dir-nos bona nit. D'aquesta manera tan original començava l'aniversari del Pau. Si, si, el Pau ja en té 32!

Abans, durant i després. Quina és quina?

 

Un cop en peu, i com que l'hora del check out havia passat feia estona, vam decidir que ens quedaríem aquí una nit més i vam dedicar el dia a visitar els llocs visitables de la ciutat (el palau i el llac) i, al vespre, el Pau ens va convidar a un bon sopar a la vora del riu amb pastís i tot! Celebràvem els 32 del Pau, però també era una mena de comiat. L'endemà nosaltres agafàvem un altre sleeper bus cap a Mumbai per anar a buscar l'avió cap a Bangkok i el Gunther s'atrevia ara amb Khajuraho ( el temple del Kamasutra), un meset més rondant per aquí abans de saltar al sud-est asiàtic. Només hem estat dues setmanes viatjant amb el Gunther però, em sembla que no cal dir-ho, les recordarem tota la vida.

El llac d'Udaipur desde la terrassa de l'hotel.

Remenant llibretes de pell.

Customitzant la meva llibreta de pell de camell.

Al Palau de la Ciutat d'Udaipur.

Moltes felicitats Pau!

 

I més sleeper bus i més conductors suïcides i més parades en negra nit per buscar un raconet per fer un pipi i més hores i hores tancats dins d'un bus. Però al final vam arribar a Mumbai. Abans d'arribar al centre el camí ens va obsequiar amb una bona dossi d'slums perquè els gratacels i els centres comercials amb aire condicionat d'aquesta ciutat no ens despistessin d'on ens trobàvem realment. (El 55% dels 17 milions que hi viuen ho fan als slums).

Roba estesa a l'slum més gran del món, Dharavi.

La primera idea era arribar i buscar un lloc on deixar els motxillots, fer una dutxa i dormir una mica a la tarda abans d'anar cap a l'aeroport. El nostre vol era el mateix que el dels Reis Mags de tornada cap a Orient. El dia 6 a les 5:20 del matí. Però tot va canviar quan ens vam adonar que no havíem baixat la guia de la ciutat i no vam trobar cap wifi. La nostra targeta sim índia feia dies que havia deixat de funcionar misteriosament i ningú ens havia donat cap altra solució que no fos comprar-ne una altra. Estàvem perduts i incomunicats!

Un dels mercats de fruita i verdura de Mumbai.

Pero quan semblava que els nostres angelets de la guàrdia ens havien abandonat completament i ja teníem la samarreta xopa de suor (ara si que començavem a viure l'autèntic clima indi), va aparèixer davant nostre l'hotel Shangrila (5 estrelles súper luxe, detall que no pot passar per alt). Vam adecentar-nos amb una tovalloleta humida, vam aplegar les cintes de les motxilles i les vam convertir en maletes i amb el cap ben alt vam entrar directes. Oh! No m'hagués imaginat mai que aquí hi pogués haver una cosa així... I el bufet lliure... De tot, de tot arreu i de totes les mides i colors. I el wifi, i l'aire condicionat i els terres de marbre brillant, i els banys amb paper i sabó i crema de mans. Ho tinc ben decidit: jo de gran vull ser rica.

I després del bufet d'esmorzar, segona parada a la cafeteria.

Un cop amb la panxa plena, la guia baixada, les maletes col·locades i recuperats mínimament de la nit al bus, tornem a sortir al carrer. Ens deixem aconsellar per la ruta que proposa la Lonely Planet, que no sempre és la millor opció, però que ens va portar a visitar l'estació de ferrocarrils, els basars més importants de la ciutat, la platja (agradable sorpresa amb gelat boníssim inclòs), el barri de Malabars Hill amb les cases dels rics al costat dels slums dels pobres, banganga ... I per acabar el dia i refugiar-nos una estoneta de la calor del carrer, vam anar al cine! Una experiència 100% recomanable. Tot el viatge que ho havíem tingut al cap però mai havíem trobat el moment, o el cine, per fer-ho. Mc Donals indi i peli de Bolliwood, què més es pot demanar?

La platja de Mumbai a la tarda, Chowpatty.

El centre del món segons la cultura hindú, Banganga Tank.

Fent volar uns altres estels. Les bosses de plàstic de l'abocador de l'slum.

A Mumbai es veu que enlloc d'escollir fila escull tipus de butaca. Les de sofà són les més cares i estan a dalt de tot als laterals. Al cine s'hi va a riure i gairebé diria que a comentar la peli amb el del costat (llàstima que l'hindú no el portàvem gaire bé perquè la noia del meu costat hagués estat encantada). A mitja pel·lícula es fa un descans i passen uns nois amb un menú perquè puguis demanar el que vulguis. Nosaltres, tot i tenir la panxa força plena ens vam demanar unes samozes, unes crispetes i una Coca Cola, per fer-ho complert.

L'estrena que vam anar a veure. Torrente a la Bolliwood.

 

Semblava que ja havíem fet tot el que havíem vingut a fer a l'Índia, o si més no, el nostre temps aquí s'havia esgotat, així que vam anar a recollir les maletes i ens vam posar dins d'un taxi camí de l'aeroport.

Un indi ben orgullós del seu bigoti.

 

Fins la propera Índia!

PS: El Pau hi vol tornar, la Júlia s'ho està pensant...