Jaisalmer és una ciutat índia emmurallada i preciosa, porta d'entrada del Desert del Thar i una de les nostres últimes parades. Segurament gran part del bon record que en tenim es deu a l'amo de la guest house on hem estat (Siddhartha). Una persona encantadora que ens ha buscat uns camells per passar la primera nit de l'any entre dunes.
Com la majoria de ciutats d'aquí, Jaisalmer està plena de temples. Però aquí, a més a més hi ha cases precioses que comencen a restaurar coneixedors de la gran quantitat de turistes que atrauen, i no només occidentals. Una de les coses amb les que no comptaven és amb la gran quantitat de turisme interior que té aquest país.
I aquí és on ens ha enganxat el cap d'any. No és que ho celebrin de cap manera especial a Jaisalmer, però ens feia gràcia començar l'any al desert. Com que a dins de la muralla no hi havia cap festa hem hagut de sortir extra muros. No és que tinguéssim al cap fer cap gran cosa però si que volíem aguantar desperts fins les 12, cosa extranya últimament. Sembla que els tres ens hem adaptat molt bé a l'horari sherpa i encara el seguim. Així que ens hem deixat aconsellar per un indi que repartia targetes que anunciaven una súper festa a The Hill, menjar i beure inclòs per 300 rúpies.
Hem acabat de passar la tarda al terrat de l'hotel fent volar l'estel del fill de l'amo (fins que la Júlia l'ha penjat en un arbre) i veient com es ponia el sol. Un cop nets i pentinats hem anat xino xano cap a la festa. No sabíem on era exactament però ha estat fàcil seguir la música des de lluny i arribar-hi. Un cop allà, el que ens hem trobat ha estat una gran foguera amb una quinzena de nois asseguts al voltant i un enorme altaveu fent sonar les cançons índies més in del moment. I el menjar? I el beure? Amb això no s'hi juga que portem gana! Un cop hem reclamat la teca i ens han col·locat una Kingfisher a la ma de cadascú de nosaltres, ens hem assegut al voltant de la foguera i hem començat a analitzar la situació. Ens trobem a dalt d'un pujol amb bones vistes on hi ha un petit castellet, mig en ruïnes, que resulta ser un projecte de bar. És a dir: que un grup de nois amb iniciativa ha decidit muntar un bar per a turistes i aquesta és la festa de proba. Nosaltres serem els seus conillets d'índies (mai millor dit!). S'ha de reconèixer que la ubicació és immillorable, però potser els falta una cosa imprescindible... on són els clients/turistes? Una parella de rosses canadenques apareixen al nostre costat i un francès mig il·luminat també. Molt bé, ja en som sis.
La birra comença a córrer i el whisky indi també. Challenge Whisky, per si algú si vol atrevir... Tot un challenge, tirant de broma fàcil... Els indis abandonen les cadires i comencen a ballar mentre nosaltres ens ho mirem amb la boca oberta. Sembla que estiguem dins d'una pel·lícula de Bolliwood! I que bé que s'ho passen! O sigui que les 300 rúpies no només són pel menjar i pel beure sinó que també inclouen espectacle! De cop ens adonem que no hi ha ni una índia en aquesta festa i ho preguntem a un dels pocs indis que encara seu. Les dones són a casa. Ah! Elles fan la festa a casa? No! Elles dormen. I es dóna per acabada la conversa. A vegades els guiris fem unes preguntes ben estranyes.
A les 12 de la nit es veuen focs artificials al cel i nosaltres fem una ronda d'encaixades de mans. Happy new year my friend! I un cop tots felicitats, l'altaveu s'apaga i comencen a recollir. Ja ens ha dit el senyor de l'hotel que ens esperava entre 12:30 i 1:00 i nosaltres no li hem volgut fer cas... Així que visto lo visto i com que demà ens hem de llevar relativament d'hora per anar a buscar els nostres camells i comencem a estar pelats de fred, abandonem el castellet i ens n'anem cap el llit.
El primer dia de l'any comença amb calma. Fem un esmorzar-dinar i preparem les bosses pel nostre vivac desèrtic. Desenterrem les sandàlies del fons de la maleta i em cargolo el mocador al cap. Ara si que ja estem a punt! A aquesta excursió si sumen quatre australians, així que pugem tota la comitiva en un jeep per anar a buscar els nostres camells.
Els camells són uns animals ben rarots. Semblen molt pacífics a primera vista però a la que et descuides t'ensenyen les dents i arrenquen a córrer amb tu a sobre. Tot i la poca simpatia d'aquestes bèsties i la incomoditat de la sella, un cop ets a dalt avançant entre dunes no pots deixar de sentir-te una mica com un amazic del desert (encara que aquest no sigui el seu desert).
Descabalquem al cap d'unes dues hores ben bones d'excurció, just a temps per fer unes quantes corregudes fins la cresta de la duna més alta i estirar-nos a la sorra calentona fins que els guies ens fan un crit per avisar-nos que ens han preparat un pica pica. Oh! Això si que és vida! I la cosa millora encara més quan d'entre unes herbotes apareix un noi carregat amb un sac ple de birres... Ves tu quina casualitat! Amb la birra a la ma i la panxa plena tornem a enfilar-nos a una duna per poder veure la posta de sol des d'aquesta posició privilegiada. I allà a l'horitzó... el Paquistan.
Un cop el sol és post comencem a notar fresca i baixem per acurrucar-nos al costat del foc. Fer foc al desert té el seu què, sobretot si no has portat la llenya de casa! Però s'organitzen diferents expedicions per anar a recollir boles d'herba seca amb la head torch i mantenir així una miqueta la flama abans de posar-nos al llit. La nit pinta molt freda. Els set estirats en fila índia, aquí només hi falta la Blanca Neus, sobre uns fins matalassets i el guia vinga posar-nos més mantes al damunt! Com algú tingui pipi aquesta nit no crec que pugui sortir d'aquí sota!
Però la nit passa volant i, de sobte, ens trobem un te fumejant al nostre costat. És hora de llevar-se, esmorzar i tornar a preparar els camells, i els camells no els podem preparar si nosaltres estem 'al llit' perquè els nostres matalassos són les seves selles! Ja tenia raó l'australiana quan deia que tot feia olor de camell!
El camí de tornada és fa una mica més llarg perquè el nostre cul comença a resentir-se de les incomoditats d'aquest mitjà de transport però gaudim del paisatge i estem contents d'haver passat aquesta nit aquí. Un cop a Jaisalmer ens tocarà tornar a empaquetar la maleta per tornar a pujar a un altre sleeper bus fins a Udaipur però aquest cop no tenim ni lliteres! Ens tocarà anar als seients... Una de les coses que estem aprenent a l'Índia és que quan et penses que una cosa no pot ser pitjor... Pot ser més que molt pitjor i et toca viure-ho en las propias carnes!
Ostres quina ciutat!!El temple Jain m'ha recordat moltíssim el temple principal de Petra. Els paisatges del desert preciosos. Gaudiu "a tope".
ResponEliminaLa Lola està gelosa Dr la Camella . No està malament la vida en el desert . Las fotografias son pressiosas
ResponEliminaOoohh! Que guai! Quina envejaaaaa! A mi Jaisalmer em va encantar. Allà vaig veure l'home que deia que tenia el bigoti més llarg del món, però segur que a l'índia n'hi deuen haver molts de bigotis més llargs del món...
ResponEliminaDisfruteu molt!
Una abraçada